Cerca de notícies

Enquesta

Ja hi tornem a ser

7/9/2008 |

 

Eiji Oue encapçala una previsible temporada de l'OBC que de segur que referma l'idil·li amb el públic i el divorci amb certa crítica.

Païts ja els festivals d'estiu, és hora de començar a preparar-nos per a la nova temporada, que hauria de començar, com sempre, amb l'habitual Festival Mozart de l'OBC. Aquest cop, però, hi ha un cicle que s'hi anticipa per un dia, el primer concert de la programació de Barcelona 216, un dels grups residents de L'Auditori. L'equipament del carrer Lepant encara el desè aniversari de la seva inauguració continuant amb una imparable expansió de les activitats en totes les direccions i amb l'anunci d'una quarta sala.

Aquest curs s'afegeixen als sospitosos habituals, entre d'altres, els cicles protagonitzats per les rising stars de l'Organització de Sales de Concert Europees (ECHO) en què s'ha integrat L'Auditori, el Cor Vivaldi i els seus concerts estacionals i l'esmentat Barcelona 216 amb la seva aposta encomiable per la contemporaneïtat entesa en el sentit més obert. Ara bé, no és sobrer recordar que el director d'aquesta formació, David Albet, és alhora el responsable de la programació de cambra de L'Auditori. La coincidència, estèticament, és més aviat lletja. I sense estètica ja sabem que no hi ha ètica.

El voluminós llibre que inclou tota l'extensíssima activitat de L'Auditori presenta l'OBC també com a grup resident, al costat del Quartet Casals o La Capella Reial de Catalunya de Jordi Savall (ben tornats tots). Curiós, sempre havíem pensat que l'equipament era la seu de l'orquestra. Detalls formals al marge, quan l'OBC va presentar el curs 2008-09, els mitjans van ser gairebé unànimes en les seves crítiques a una programació escassa de sorpreses. I la veritat és que la previsibilitat -fins i tot Martínez Izquierdo torna a l'atac amb Sibelius, Lindberg i Saariaho, com si a Finlàndia no hi hagués més compositors de vàlua- és una de les xacres del cicle, per desgràcia compartible amb el gruix de la nostra vida concertística.

Llàstima, perquè en anys anteriors Eiji Oue va incloure obres de gran atractiu, en especial peces simfònico-corals. Ara ens haurem de conformar amb la Lobgesang, que deu ser la simfonia de Mendelssohn més interpretada aquí segons les nostres estadístiques casolanes, i la ubiqua Novena de Beethoven com un dels punts forts de les celebracions de la primera dècada de vida de L'Auditori. Si els dispendis d'uns Gurrelieder trigarem molt a tornar-los a veure, el que sí que es manté és la inflada de preus per als programes amb cor o amb solista (que no director) estrella. Amb tot, no costa gaire preveure que el titular de l'OBC refermarà el seu divorci amb certa part de la crítica i l'idil·li amb el públic.

Un públic que aquest any haurà de comprovar dos o tres cops les entrades o abonaments abans de sortir de casa. En un commovedor intent per fer-nos europeus, el desgavell horari s'ha estès arreu. No només el Liceu ha avançat les funcions a les 20 h, les sales 2 i 3 de L'Auditori també passen de les 20.30 h a les 20 h, mentre que Palau 100 es mou de les 21 h a les 20.30 h. Potser el motiu és un altre: ja que a Barcelona costa Déu i ajut trobar un lloc mig decent per sopar tard després d'un concert, és millor que els melòmans mengin a casa seva i, pel camí, estalvien una mica, ara que vénen vaques magres.

Xavier Cester
Avui