Cerca de notícies

Enquesta

Festivals

31/8/2008 |

 

 

Sort que ens queden Torroella de Montgrí i Vilabertran. Aquest sentiment, expressat de forma més o menys explícita, ha estat un basso ostinato al cap de molts aficionats al llarg d'aquest poc més de mes i mig de festivals d'estiu que es clou, de forma no oficial, amb els concerts del cap de setmana vinent de la Schubertíada. Ha estat perceptible un cert desconcert entre el melòman que ha vist com els dos certàmens esmentats s'erigien com un refugi davant l'avenç d'una oferta de caire més populista.

La síndrome Cap Roig i la deriva de Peralada han estat els principals motius de preocupació per als qui creuen que un festival es defineix per la seva capacitat de presentar, en un període de temps concentrat i en un indret singular, una oferta pròpia i diferenciada (res, per tant, de cicles de concerts d'estiu amb el cartell de festival). En aquesta preocupació melòmana juga un paper gens menystenible el grau de distorsió mediàtica que algunes entitats són capaces de generar.

És bo recordar aquí un comentari publicat fa unes setmanes pel camarada Hernández Ripoll sobre l'atenció diferenciada que reben els festivals als mitjans, independentment de la qualitat de la seva oferta. Dit d'una altra manera, per què d'alguns se'n parla molt més que d'altres? És molt simplista atribuir-ho a la capacitat de donar menjar i beure a la canallesca, més que res perquè de morts de gana no en coneixem pas gaires en el sector, almenys en l'àmbit clàssic que ens interessa. Pot ser més determinant a vegades un factor tan prosaic com disposar o no de cotxe propi (o manllevat) per arribar a unes localitzacions mal servides pel transport públic.

Més decisiu en el fons és el múscul que pot exhibir l'organitzador i en aquest sentit és evident que els tentacles de Cap Roig, ergo Caixa Girona, arriben molt amunt. Per descomptat, el model del certamen de Calella de Palafrugell és ben lícit: oferir gales estel·lars amb figures conegudes, sovint d'un alt grau de veterania, a preus no precisament d'obra social. També és lícit que aquest sigui un model que no ens interessa gens ni mica per la seva escassíssima aportació cultural a l'estiu musical del país.

Ara bé, el model Cap Roig ha sacsejat la no gaire llunyana Peralada, com una ullada al programa d'aquest any certificava. La música clàssica ha quedat en retirada, i els resultats del que hi ha hagut han estat desiguals, tot i que a ningú el deuria sorprendre que Flórez omplís i Frühbeck de Burgos no. Més perplexitat causa que el nou responsable del certamen descobreixi la sopa d'all: sí, l'òpera és molt cara, i sí, les coproduccions són imprescindibles. Com les que Peralada ha fet durant molts anys i esperem que torni a fer si el Castell vol continuar sent un referent.

En tot aquest panorama és curiós subratllar com la Schubertíada és, al costat del Vendrell amb el magnífic Auditori Pau Casals, segurament l'únic festival que disposa d'un espai sense problemes per al repertori que ofereix, mentre Torroella espera que algun dia es faci realitat el tan anunciat auditori. Amb la qual cosa tornem al començament. Sort de Torroella i Vilabertran per mantenir-se en el camí del rigor i l'excel·lència.

Xavier Cester
Avui