Cerca de notícies

Enquesta

La història d'un fill natural de Puccini crea polèmica

30/8/2008 |

 

Una pel.lícula inspirada en la vida del compositor causa enrenou a Itàlia al recrear el suïcidi d'una donzella que suposadament es va quedar embarassada d'ell.

 

VENÈCIA
Presentada fora de concurs, Puccini e la fanciulla té molt menys interès com a obra cinematogràfica que per l'enrenou que està causant a Itàlia. Dirigida per Paolo Benvenuti, la pel.lícula és un farragós melodrama dividit en dues meitats --una successió de monòlegs epistolars i la representació d'una òpera lírica-- que, i en aquest punt radica el seu atractiu, se serveix del suïcidi, el 1809, d'una donzella del mestre Giacomo Puccini per suggerir que el compositor hi va tenir un fill il.legítim.

Les reaccions no s'han fet esperar. D'una banda, una tal Nadia Manfredi, descendent de la donzella i del presumpte fill, ha exigit proves d'ADN, mentre que, de l'altre, l'única hereva oficial del toscà, Simonetta Giumello Puccini, està immersa en una campanya de protesta per evitar que la memòria d'aquest símbol nacional sigui tacada ara que es compleixen 150 anys del seu naixement. No sembla estrany conjecturar que la seva irada reacció té a veure no tant amb l'honor familiar com amb la dolorosa perspectiva de repartir l'enorme pastís dels ingressos que genera l'obra del seu avi.
Les seccions paral.leles d'ahir també van incloure un programa doble bastant curiós, sobretot per la disparitat temàtica que tenien els dos components.

APORTACIÓ CATALANA
El curt Cry me a river és l'últim treball del xinès Jia ZhangKe, que va guanyar el Lleó d'Or fa dos anys amb Naturaleza muerta. Coproducció catalana --va ser concebuda com a peça d'una exposició que el Centre de Cultura Contemporània (CCCB) presentarà el 2009--, és una reflexió sobre el pas del temps vehiculada a través dels contrastos entre tradició i modernitat que viu la Xina actual i, sobretot, través dels desenganys amorosos dels protagonistes. El segon plat del menú s'anomena Tedium, de Bahman Motamedian, però passarà a la història d'aquesta edició de la Mostra com el documental dels transsexuals iranians. Per ser exactes, és més aviat un docudrama de vocació televisiva, en el qual un grup d'homes i una dona --que es comporta com un camioner-- recreen les seves vivències en el si d'una societat culturalment retrògrada, encara que per a ells, el canvi de sexe no és pecat, com no ho és la cura de malalties. És la reflexió més interessant d'un treball que es queda a mig camí entre la denúncia i el freak show, sense resultar especialment atractiu ni com una cosa ni com l'altra.

N. S.
El Periódico de Catalunya