Cerca de notícies

Enquesta

Dones fatals

24/8/2008 |

 

 

Sierva María de Todos los Ángeles, gran nom per a un personatge d'òpera, sobretot quan és la filla única d'un marquès crioll que fa perdre l'oremus a un capellà abans de morir exorcitzada. Un destí ben diferent és el de Poppea, que, gràcies a les seves habilitats (bellesa i intel·ligència per treure'n profit), aconsegueix el llit de Nerone i el tron de Roma.

Dues de les noves produccions enguany del Festival de Glyndebourne honoraven els dos extrems cronològics del gènere operístic, amb una de les primeres obres mestres indiscutibles, L'incoronazione di Poppea, de Monteverdi, i una estrena absoluta, Love and other demons, de Peter Eötvös. Quatre segles de distància units per la força irresistible, demoníaca o amoral, de la dona capaç de tòrcer el rumb del pobre mascle que es creua en el seu camí. De fet, la història de l'òpera també pot ser entesa com la de l'etern femení vist pels ulls dels homes, sense combregar necessàriament amb les tesis de la desfeta de les dones que exposava Catherine Clément en el seu famós llibre.

Una visita a Venècia ajuda a entendre el context on neix una obra com la de Monteverdi, una ciutat impossible que uneix tots els extrems i que dóna com a fruit un tipus d'òpera on l'humà i el diví, el sublim i el vulgar, cohabiten l'un al costat de l'altre. Aquest caràcter va ser respectat pel muntatge de Robert Carsen, director prolífic que sembla passar una etapa de despullament escènic, aquí amb unes simples cortines mòbils, roig passió per descomptat. Però sorprèn en un home experimentat com Carsen un error gravíssim de càlcul: la tela va xuclar excessivament la projecció de les veus.

Sense ser una proposta brillant, sí que hi havia la intel·ligència i elegància habitual en el director canadenc, i un bon cop final. Poppea, triomfant, queda tota sola, embolicada en les cortines: la història ja ens diu que va acabar malament. L'impacte mitigat del muntatge es deu en bona part a la direcció musical d'Emmanuelle Haïm, que, en directe, mai ha justificat la seva fama discogràfica. Ras i curt, mai havíem escoltat un Monteverdi tan avorrit i pla. Sort de les veus, en especial les de Danielle de Niese, Poppea sensual, però que va evidenciar les seves limitacions tècniques, i Alice Coote com un psicopàtic Nerone (ambdues a la foto superior).

Si de Monteverdi només es conserven tres òperes, Eötvös aquest any ja n'ha estrenat dues. No hem escoltat Lady Sarashina, però amb Love and other demons el compositor hongarès torna a situar el llistó al nivell de Tres germanes, després de les decebedores Le balcon i Angels in America. Eötvös és un tastaolletes temàtic que en aquest cas s'ha fixat en una novel·la de Gabriel García Márquez, Del amor y otros demonios, faula explosiva d'intolerància religiosa i passions incontrolades que el llibretista Kornel Hámvai ha adaptat amb força llibertat. I ben fet que ha fet, perquè les necessitats de cada gènere són ben diferents. Però, si la simplificació de la trama i d'alguns personatges és assumible, l'eliminació de l'esclat barroc, tòrridament tropical, del text és més discutible, un defecte que també es pot atribuir a la música d'Eötvös.

Xavier Cester
Avui