Cerca de notícies

Enquesta

Riccardo Muti regna a Salzburg

23/8/2008 |

 

El director italià va dirigir l''Otello' de Verdi, que feia 36 anys que no s'interpretava al festival austríac.

 

Des de la mort de Herbert von Karajan, el 1989, el Festival de Salzburg no ha comptat amb un referent musical clar, un director que fos garantia de qualitat estel·lar i epicentre de l'atenció, com ho és ara Christian Thielemann a Bayreuth, per exemple. Durant els 10 anys de mandat de Gerard Mortier, el tron va quedar vacant, no perquè el gestor belga fos republicà, sinó perquè per a rei ja hi era ell. Després, només Valeri Gergiev semblava un candidat ferm, si no fos per la seva irregularitat i perquè mai para quiet. En l'edició del 2008, no hi ha cap dubte de qui pot reclamar la corona de Salzburg: Riccardo Muti.

Visitant regular del festival des de fa tres dècades -tot i que amb Mortier també se les va tenir-, estimat per la Filharmònica de Viena i adorat pel públic, el director italià ha dirigit enguany el concert d'homenatge a Karajan pel centenari del seu naixement, i s'ha fet càrrec de dues produccions operístiques: la reposició de La flauta màgica i un nou muntatge d'Otello, que no es veia a Salzburg des de feia 36 anys (amb Karajan, justament). Després d'escoltar la seva versió de l'obra mestra de Verdi, només podem dir: visca el rei!

Portentós és l'adjectiu més suau que se'ns acut per descriure la lectura de Muti. De fet, era com si abans no haguéssim escoltat mai l'obra, tal va ser l'energia primordial, la majestuositat tràgica, l'alè dramàtic, el devessall incessant de detalls instrumentals i de fraseig, el rigor implacable unit a un sentit altament poètic del rubato (el duo final del primer acte, indescriptible), la perfecció arquitectònica (el concertant del tercer acte, immens) que vam poder gaudir gràcies a la batuta omnicomprensiva de Muti.

A més, l'osmosi amb la Filharmònica de Viena va ser impressionant i l'orquestra va tocar com els àngels (instants d'una delicadesa extrema) i com els dimonis (accents d'una terribilità corprenedora).

Per sota del director

Com era d'esperar, va ser impossible que els altres elements de la funció assolissin les mateixes cotes. Muti ha anat modelant l'Otello d'Aleksandrs Antonenko i això es nota en el fet que el jove tenor letó no recorre a efectes espuris, sinó que canta de dalt a baix el paper. Les notes hi són totes, la veu té un atractiu tint fosc, les forces són suficients, si no sobrades, i l'intèrpret és escrupolós, però la personalitat encara no està prou afirmada.

Qui no va tenir problemes per imposar-se va ser el Iago penetrant de Carlos Álvarez: el baríton malagueny sap que la maldat és més efectiva quan s'insinua que quan es vocifera. Maria Luigia Borsi va ser Desdemona per una sola nit, i tot i que la veu manca de fermesa en el centre, els pianíssims del quart acte van ser angelicals.

El millor que podem dir de la producció de Stephen Langridge és que no molestava, la qual cosa, en un entorn d'aquest nivell, és ben decebedor. Com passa sovint, les idees són més atractives sobre el paper, i l'única imatge mig atractiva va ser l'omnipresent espasa d'Otello, clavada a terra, on neix una gran esquerda, com la que viuen la fortalesa i la fe del moro de Venècia. Per a lliçó de dramatúrgia operística, calia dirigir la mirada al fossat.

Xavier Cester
Avui