Cerca de notícies

Enquesta

Tot queda en família

10/8/2008 |

 

Significatiu. Pels voltants del Festspielhaus no hi havia ningú amb el famós cartellet de "Suche Karte" (Busco entrada) abans de començar la funció de Die Meistersinger von Nürnberg. No és el panorama òptim per a Katharina Wagner davant l'imminent relleu al Festival de Bayreuth, com tampoc ho va ser el bombardeig crític que el muntatge va rebre l'any passat, ni les escridassades que la directora va tornar a rebre aquest cop, això sí, amb un gran somriure a la cara. En principi, les seves qualitats com a directora d'escena no tenen per què estar lligades a la seva capacitat com a gestora d'un dels festivals més famosos del món. Esclar que tot hi ajuda.

La paraula crisi ha estat repetida un cop i un altre per retratar la situació als últims anys de Bayreuth, però el certamen té una capacitat sorprenent per surar sobre qualsevol contingència i, si només ens fixem en l'atenció mediàtica generada en la inauguració, el festival fundat per Wagner ha guanyat Salzburg per una golejada escandalosa. Una sola raó ho justifica, més enllà de l'interès (enorme) del Parsifal escenificat per Stefan Herheim: aquest era l'últim Bayreuth amb Wolfgang Wagner al capdavant. El net del compositor abdica i, si res no es torça, al setembre el tàndem format per les seves filles Katharina i Eva prendrà les regnes del festival.

Tot queda en família perquè, encara que el diner públic aporti bona part del pressupost, ningú posa en dubte (almenys, ningú amb capacitat decisòria) que Bayreuth és una monarquia en mans de la dinastia Wagner. ¿S'avindran aquestes germanes de mare diferent i amb 30 anys d'edat de distància? Serà la bicefàlia un període de transició abans que Katharina esdevingui monarca absoluta? Què canviarà quan elles manin al Turó Verd? Són preguntes que justificaran que l'estiu vinent totes les càmeres tornin a dirigir els seus objectius cap a la ciutat francònica.

L'obsessió de Bayreuth per si mateixa té el seu reflex en algunes posades en escena, un fenomen accentuat per les connexions indefugibles entre l'obra wagneriana i la seva recepció al llarg dels 125 convulsos anys posteriors a la mort del compositor. El Parsifal dirigit per Herheim és un cas paradigmàtic, però el terreny havia estat preparat l'any passat pels Meistersinger signats per Katharina Wagner, un muntatge imperfecte i discutible, però en absolut menystenible i que va poder ser gaudit a l'aire lliure per espectadors que no van haver d'esperar els 10 anys de mitjana per aconseguir entrada.

La besnéta del compositor amplia les reflexions entre art nou i art vell de l'obra per abordar les relacions entre art i poder, i la manipulació d'aquell per aquest. El caos amb què acaba el segon acte és el punt d'inflexió per als tres protagonistes: Beckmesser l'abraça amb totes les seves conseqüències per crear un número d'esbojarrat dadaisme; Walther s'espanta i accepta, amb repugnància, vendre per diners els seus principis; i Sachs vol imposar un ordre autoritari, tot i les burles grolleres d'un grapat de capgrossos encarnant grans figures de la cultura alemanya, massa lliures per a la ideologia castradora del mestre cantaire. Katharina Wagner ofereix una comèdia que gela el cor.

Xavier Cester
Avui