Cerca de notícies

Enquesta

Bayreuth, mirall d'Alemanya

5/8/2008 |

 

Stefan Herheim presenta al Festival de Bayreuth un esplèndid muntatge de 'Parsifal' que repassa la convulsa història del país a partir del mateix certamen.

Les esvàstiques han tornat a Bayreuth, 63 anys després del final de la guerra. Un esglai gairebé imperceptible va recórrer el teatre quan un munt de banderes nazis van aparèixer en un dels moments més intensos de la nova producció de Parsifal signada per Stefan Herheim, un muntatge que posa punt final a una era. Wolfgang Wagner ha estat durant 57 anys, 42 dels quals en solitari, el director del Festival de Bayreuth, el certamen creat pel seu avi i consagrat a la seva obra. És lògic, per tant, que l'última nova producció del seu mandat sigui un passeig per la història recent d'Alemanya que pren com a punt de partida el mateix festival.

Herheim té ben clar que l'obra de Richard Wagner i la seva recepció al llarg dels anys han acompanyat de ben a prop la història convulsa d'Alemanya, des del Segon Reich fins a l'actualitat, passant per dues guerres mundials i el nazisme. Una obra com Parsifal ha experimentat de primera mà aquests vaivens interpretatius, des de la creació d'una religió basada en l'art fins a l'exaltació de la puresa racial. L'èxit de la proposta del director noruec, a part d'alguns símbols abstrusos, rau en la seva coherència intel·lectual, en la seva bellesa estètica (amb un excepcional decorat de Heike Scheele) i en la capacitat d'oferir un espectacle teatral de primer ordre per a una partitura amb força moments estàtics. A més, la diversitat d'èpoques evocades i l'expansió i contracció contínues del decorat són una traducció d'inusitada lucidesa d'una peça en què "l'espai esdevé temps".

L'exterior i interior de Wahnfried, la casa de la família Wagner a Bayreuth, és l'eix visual del muntatge, amb la tomba del compositor, la font del jardí i la façana posterior. Com a epicentre, un llit, lloc de vida i mort, en un cicle perpetu de renaixement que comença ja amb el preludi. Un nen assisteix, espantat, a la mort de la seva mare, una figura que Herheim retrata com a encarnació de l'etern femení, protector i temptador alhora, però que també pot ser entesa com la plasmació de la mare pàtria, subjecte d'una relació turmentada amb el seus fills que només trobarà solució redemptora en el final.

El primer acte mostra la societat de l'imperi guillemí, poblat de personatges amb ales (d'àliga imperial?, ¿o d'àngel abans de la caiguda?), un món masclista que busca un líder fort (impactant naixement del nou rei durant la música de la transformació), un líder que no és aquest Amfortas de corona d'espines clavades directament al crani: en una de les escenes més emotives, els soldats s'acomiaden per anar a combatre en la Primera Guerra Mundial mentre llancen una mirada acusadora al sobirà.

Amb una esplèndida pirueta autoreferencial, el decorat evoca els dissenys de Paul von Joukowsky per al primer Parsifal, el 1882, com també ho fa el grial extret de la tomba de Wagner, que dóna nova vida a la mare/pàtria. Parsifal és el testimoni astorat d'aquests esdeveniments, un nen que encara no ha après la lliçó i que només quan comparteixi el dolor podrà dur a terme la seva missió redemptora.

En el segon acte, Herheim accentua la mirada històrica i la reflexió psicològica sobre la pulsió incestuosa del protagonista. La mutant Kundry es converteix primer en un temptador àngel blau a la Marlene Dietrich, després en la mare de Parsifal, el qual la rebutja tot i la seva ferida oberta. Per la seva banda, el jardí del semitransvestit Klingsor esdevé un hospital de ferits de guerra atesos per infermeres i vedets de revista. I és que Herheim ens recorda que de la derrota humiliant de la guerra i el caos moral posterior en va sorgir el nazisme, però Parsifal foragita aquest món amb la seva llança (no es pot pas acusar el director d'infidelitat a la imatgeria de l'obra).

En una nova pirueta, el teló s'obre al tercer acte per mostrar una rèplica de la boca de l'escenari de Bayreuth, amb un Wahnfried en ruïnes després de la Segona Guerra Mundial. Parsifal apareix armat com el retrat de la seva mare, a punt per a la redempció d'un país que es prepara per a la reconstrucció. Un vídeo amb el retrat de Wagner i el missatge del primer festival de la postguerra, el 1951 (la política ha de quedar fora, aquí preval l'art) dóna pas a l'escena final, situada en un agitat Bundestag. Parsifal porta la concòrdia a un país que ha pogut per fi reconciliar-se amb el seu passat. Un gran mirall enfoca els espectadors (i deixa veure per un instant l'orquestra invisible!) mentre Gurnemanz, Kundry i un nen que sorgeix de la tomba de Wagner miren esperançats el futur.

Stefan Herheim signa una de les fites indiscutibles del Bayreuth actual, una producció que caldrà veure com evoluciona al llarg dels anys. A nivell musical, és típic definir les lectures de Parsifal segons el minutatge. La de Daniele Gatti va ser molt lenta, però ben sostinguda, amb un notable preciosisme sonor i un legato infinit servit per una orquestra excepcional i un cor portentós. Christopher Ventris va fer un Parsifal de nítid ímpetu tenoril, Detlef Roth un angoixat Amfortas no sempre sobrat de forces, Kwangchul Youn un Gurnemanz de pur vellut i Mihoko Fujimura una Kundry entregada tot i un timbre un xic impersonal. Tots ells van ser protagonistes d'una gran història sobre la història.

Avui