Cerca de notícies

Enquesta

La fi del món?

27/7/2008 |

 

Vladimir Jurowski signa una lectura entusiasta d''Esposalles al monestir', gravada al Festival de Glyndebourne.

 

Ves per on, l'apocalipsi és aquí i el cronista sense saber-ho. El món del disc s'acaba, el cedé estarà mort i enterrat en dos anys, i què se'ns acudeix fer? Escoltar cedés, gaudir-ne i recomanar-ne. La veritat, no ens agradaria que els falsos profetes acabessin com la Bèstia en un llac de foc i sofre, però el pacient lector comprendrà que ens prenguem les promeses d'un cel i una terra noves amb escepticisme, perquè de bons discos se'n continuen fent i, caram, és un gust anar a la lleixa, agafar l'àlbum desitjat i escoltar-lo amb fruïció després d'assaborir el llibret, un plaer que no ofereix un clic a l'ordinador o un d'aquests aparells minúsculs que la gent s'endolla a l'orella. Cert, s'escolta més música que mai, però algun dia haurem de parlar de la banalització de l'escolta.

Ben mirat, banal és un terme que els que no saben relaxar-se en la vida poden aplicar a La Cour de Célimène, deliciosa opéra comique d'Ambroise Thomas que Opera Rara rescata de l'oblit amb la seva proverbial cura editorial. L'elegància francesa es dóna la mà amb el virtuosisme belcantista en aquesta obra sobre una comtessa que no sap (ni vol) triar entre una legió d'admiradors. Laura Claycomb i Alastair Miles, entre d'altres, ho resolen de forma òptima sota la batuta lleugera d'Andrew Litton.

Més que el disc, el que s'acaba és una fórmula de negoci esgotada que dóna pas a un futur esperem més divers, on els artistes encara tinguin la possibilitat de deixar el seu llegat a les generacions futures. Per això sorgeixen nous segells a redós d'orquestres i entitats com el Festival de Glyndebourne, que es tira a la piscina amb edicions com les Esposalles al monestir, de Prokofiev, perla de l'edició del 2006, una partitura frondosa de la qual Vladimir Jurowski signa una lectura entusiasta, i amb un repartiment que, com sempre al certamen britànic, representa el triomf del treball en equip. Glyndebourne segueix les petjades d'un segell ja consolidat, el de la Simfònica de Londres. La integral a LSO Live de les simfonies de Mahler amb Valeri Gergiev continua amb la Primera, com sempre amb el director rus amb una combinació de fogositat, quasi impaciència, amb oasi de calma, extrems que la música de Mahler admet sense problemes.

Hungaroton entén a la perfecció el paper no sols comercial, també patrimonial, del disc, per això ha encetat una nova sèrie Bartók que té en Zoltán Kocsis un dels seus referents. El director i una entregada Filharmònica Nacional Hongaresa copsen a la perfecció el salt estètic que hi ha de l'straussià Kossuth a la genial angulositat d'El príncep de fusta, un dels títols cabdals d'aquest far musical del segle XX. Un patrimoni en aquest cas interpretatiu són les gravacions de Sir Thomas Beecham que reedita Somm. Els llepafils abominaran abans de la reorquestració i reordenació de la música que el singular director britànic va fer de Solomon de Händel que de la meuca de Babilònia, però ells s'ho perden, perquè Beecham sabia el que es feia i, encara que no sigui un plat per a cada dia, escoltar el caro sassone amb aquesta amplitud reconforta davant tanta veu nyicris disfressada de fidelitat històrica.

Xavier Cester
Avui