Cerca de notícies

Enquesta

Allò que el temps oblidà

8/6/2008 |

 

 

Segells discogràfics com Opera Rara i festivals com els de la Valle d'Itria i Wexford tenen com a credo la resurrecció d'obres enterrades pel pas despietat del temps i l'oblit implacable d'intèrprets i públic. Ben mirat, l'impuls actual de l'òpera barroca, amb Händel com a portaestendard, convertit ja en un compositor de repertori, és una altra cara del mateix fenomen, és a dir, les ganes de renovar el catàleg habitual de títols interpretats per no donar sempre les mateixes voltes a Carmen, La Traviata o La bohème.

Ja que l'òpera contemporània (parlem de la creació actual, no dels clàssics del segle XX), per moltes estrenes que es facin gairebé a tot arreu, continua essent un plat dur de digerir, res millor que explorar obres desconegudes d'autors amagats als diccionaris que componien, tanmateix, en un estil assumible i amb uns codis reconeixibles per al gran públic actual. A més, els musicòlegs també tenen dret a guanyar-se les garrofes excavant en biblioteques i arxius i editant aquestes partitures confiant que algú les interpreti. Els possibles abusos sobre els drets que s'han de pagar per l'ús d'aquestes edicions és un altre tema que ens desviaria massa de l'argument principal d'avui.

Quines són les causes que condemnen una òpera a l'oblit? La més òbvia, la baixa o nul·la qualitat de l'obra, més de la música que del llibret. Atenció, ni un fracàs en l'estrena és sinònim de títol infame -els exemples són innombrables- , ni una primera recepció triomfal garanteix la seva acceptació per la sensibilitat actual. Una altra raó adduïda és la dificultat d'interpretació, però si fos tan simple, obres com Aida i Il trovatore haurien d'estar ja gairebé proscrites: serà avui en dia més difícil fer un repartiment arregladet d'una òpera de Verdi que d'una de Wagner?

Un motiu més versemblant és la pura i simple mandra de sortir dels camins mil i un cop solcats, pecat tant d'intèrprets -si bé és comprensible que molts no vulguin fer l'esforç d'aprendre una obra de la qual no tenen garantides ulteriors representacions- com d'un públic que prefereix reescoltar que descobrir -les infinites possibilitats comparatives del disc no ajuden a canviar la tendència-. L'única conclusió segura és que el repertori no és una construcció fixa i inamovible, sinó que canvia, muta, evoluciona gràcies a una multitud de factors. Per això sempre hi ha espai per a les sorpreses que alegren la vida de l'operòman inquiet.

Una sorpresa majúscula és que una companyia del nivell de l'Òpera de Zuric programi en la mateixa temporada dos títols, dos (la més consolidada La juive i la ignota Clari), de Jacques Fromental Halévy, un fet que no s'havia vist des de l'any de la Maria Castanya i que és més pròpia d'un festival especialitzat que d'un teatre. El capitost del coliseu, Alexander Pereira, es caracteritza per fer cas dels desitjos de les seves estrelles -una forma hàbil de fidelitzar-les, per altra banda-, i si Nikolaus Harnoncourt vol fer Genoveva, Cecilia Bartoli aposta per Clari, almenys sense les pretensions de genialitat que el director situa en l'òpera de Schumann. 180 anys portava dormint el son dels justos l'obra d'Halévy. Ha pagat la pena despertar-la?

Xavier Cester
Avui