Cerca de notícies

Enquesta

L'artista es manifesta

1/6/2008 |

 

Santos homenatja Brossa amb la seva inconfusible fantasia en l'últim espectacle vist al Teatre Lliure.
 

Tota obra d'art no deixa de ser una declaració d'intencions del seu autor, una finestra oberta a les seves idees i sentiments. Hi ha ocasions, tanmateix, en què aquestes concepcions són plasmades de forma més explícita i directa. El corpus de Carles Santos, polièdric com el mateix compositor de Vinaròs, no deixa de ser un retrat de les obsessions d'un creador singular en l'accepció més noble del terme, convertides en adob ideal d'una imaginació fèrtil. L'últim espectacle, Brossalobrossotdebrossat, és just homenatge a una figura clau en el desenvolupament d'aquell jove músic a qui el poeta va etzibar, després d'una demostració de les seves habilitats pianístiques: "I ara què?".

Com era d'esperar, i és d'agrair, el tribut defuig tot tuf hagiogràfic, alhora que pot sorprendre perquè, en aparença, hi ha poca música; de fet, no hi apareix ni el mateix Santos. L'inici de l'espectacle, però, ja ens posa sobre avís, amb un esmolat diàleg sobre les Variacions per a una porta i un sospir de Pierre Henry, un dels pares de la música concreta, que té la seva hilarant derivació quan Inés Borràs -per sempre associada a l'embogida persecució de pianos de La pantera imperial- s'asseu tota formal davant el seu instrument per menjar un entrepà de forma ben audible.

Borràs i Antoni Comas protagonitzen un altre dels moments musicalment àlgids a l'alternar-se sense parar al piano en el preludi de Tristan und Isolde (recordem que Brossa era un amant de l'obra del mestre de Bayreuth i que estava present en la fantàstica exposició Richard Wagner. Visions d'artistes vista a Ginebra i París), plasmació d'una simplicitat i bellesa extremes d'un dels eixos de l'òpera, la dissolució de la conjunció i que separa els amants. Com en el cèlebre 4' 33'' de Cage, Sord-mut de Brossa evidencia que no hi ha cosa que incomodi més el públic que el silenci, però l'espectacle es tanca amb una nota de nostàlgia amb la Fantasia D.940 per a piano a quatre mans de Schubert.

Seny o rauxa, aquesta sembla ser la disjuntiva en què s'ha de moure sempre aquest país, tot i que potser el problema és que es tria per un o altra en el moment inoportú. Si Brossa i Santos representen una creativitat feta d'humor i subversió, El giravolt de maig se situa als antípodes, manifest ideal de la ideologia noucentista a través del llibret de Carner: fantasieu el que vulgueu de nit, que quan es fa de dia tothom torna al lloc que li pertoca en un món d'ordre, encara que no sigui el millor dels mons possibles. Sort de la música excelsa de Toldrà, veritable raó de ser d'aquesta deliciosa òpera, segurament la més afortunada pel que fa a interpretacions del mal conegut repertori líric català. Seny, rauxa i mala memòria.

El giravolt va tornar fa unes setmanes al lloc on es va estrenar, el Palau de la Música, dins el cicle Els Diumenges al Palau, una sessió agradable ja que no exaltant. La Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida ha protagonitzat prestacions més segures i el dinàmic Alfons Reverté va imposar un marc massa rígid a un repartiment irregular en què van destacar el Golferic de Jordi Casanova, el Marcó de Sergi Bellver i el Corvetó de Toni Marsol. Seny o rauxa? Per què no fer com Tristan i eliminar la conjunció?

Xavier Cester
Avui