Cerca de notícies

Enquesta

Bach sense silenci

11/5/2008 |

 

La música de Bach protagonitza l'última pel·lícula de Pere Portabella i una gran quantitat de novetats discogràfiques.

Els apocalíptics ja poden anar dient la missa de rèquiem pel cedé, que aquest, per molt moribund que estigui, no dóna pas senyals de passar a l'altre barri, almenys si fem cas de l'acumulació de novetats que ens obliguen a prorrogar el nostre repàs. Comencem, tanmateix, amb un DVD complementari d'un cedé lloat fa uns mesos. Harmonia Mundi edita la producció liderada per René Jacobs del Don Giovanni mozartià, captada al Festspielhaus de Baden-Baden, i amb alguns canvis respecte a la versió àudio, alguns per a millor, com la Donna Anna de notable amplitud de Malin Byström i el Don Ottavio refinat de Werner Güra. La filmació només recull la versió de Viena (el CD ofereix en un apèndix les diferències de la versió de Praga), i si la posada en escena de Vincent Boussard combina encerts i errors -com sempre, les intencions expressades en un documental són millors que els resultats-, la direcció de Jacobs és reveladora. El músic belga no se n'amaga, i confessa que vol eliminar el segle XIX de l'obra mozartiana, amb un intervencionisme que pot semblar excessiu -recitatius fantasiosos, tempos sorprenents, ornamentacions elaborades- però que neix d'unes conviccions musicals i dramàtiques d'una fermesa indiscutible.

Mozart no és, tanmateix, el nostre protagonista d'avui. Com si seguís l'estela de l'estimulant El silenci abans de Bach, una allau d'enregistraments bachians ha omplert les lleixes. La més sorprenent és la Passió segons sant Mateu que John Butt ha enregistrat per a Linn amb els Dunedin Consort & Players. La novetat és que Butt s'ha basat en l'última versió que Bach va fer, el 1742, de la peça. Més enllà de la curiositat musicològica, la versió aposta sense por per la teoria del cor integrat només pels solistes, és a dir, una visió despullada que il·lumina l'arquitectura interna.

Molts músics no comparteixen aquesta teoria, com Sir John Eliot Gardiner. El seu pelegrinatge amb SDG arriba als volums 3 i 27 (semblem jugadors de bingo, esperant amb impaciència quin serà el número següent) que, llàstima, no contenen cap cantata dedicada a la Pasqua Granada. No importa, poques coses millors podrà fer qui tingui festa que escoltar aquests cedés amb la prestació sempre excel·lent del Cor Monteverdi i solistes de pes com Nathalie Stutzmann, Magdalena Kozena i Paul Agnew. Ja sigui en les peces més celebratòries o les més penitencials, Gardiner acoloreix aquesta música amb els tons justos.

Philippe Herreweghe tampoc combrega amb el cor de solistes, i ni falta que li fa amb el Collegium Vocale de Gant. Sense presses, el músic belga està construint un magnífic catàleg de cantates per a Harmonia Mundi, i l'última entrega inclou les BWV 27, 84, 95 i 161. Amb l'avantatge del treball en estudi, Herreweghe pot cuidar més els acabats i oferir unes lectures càlides i embolcalladores. Per la seva banda, Deutsche Grammophon aplega tres cantates dialogades, és a dir, sense cor, però amb dues veus importants, Thomas Quasthoff i Dorothea Röschmann. Però per què les cantates de Bach estan desterrades de les nostres programacions? És un silenci immerescut.

Xavier Cester
Avui