Cerca de notícies

Enquesta

Santos emBrossat

4/5/2008 |

 

El compositor ret el seu particular homenatge teatral al mestre i amic amb l'espectacle 'Brossalobrossotdebrossat', amb Mònica López i Antoni Comas

Un Carles Santos embrossat, embruixat de Brossa, per Brossa i amb Brossa presenta Brossalobrossotdebrossat, un espectacle d'esperit brossià i factura carlessantiana. És així com el compositor de Vinaròs homenatja el seu mestre i amic, el seu padrí de noces apòstates i, sobretot, l'esperit d'un artista "encara desconegut". Brossalobrossotdebrossat es va estrenar la setmana passada al Teatre de Salt i el 8 de maig arriba al Teatre Lliure en coproducció amb El Canal i la Companyia Carles Santos, i amb Antoni Comas, Mònica López, Josep Maria Mestres i Inés Borràs dalt l'escenari.

El mestre

"Brossa per a mi va ser la gran universitat. Parlava sense parar, la gent opinava i ell era el cap de colla i ens feia descobrir coses. El més perillós és que ens va fer creure que érem fantàstics i després ens ha costat tornar a la realitat. El vaig conèixer a través de Pere Portabella, quan va fer la seva primera pel·lícula, No compteu amb els dits, i amb Mestres Quadreny, que havia fet la música, necessitaven un pianista. Allà els vaig conèixer a tots, els Tàpies, l'Anna Ricci, el Joan Ponç... i encara ara, més de 40 anys després, estic treballant amb Portabella. Amb Brossa hi tenia una relació molt peculiar. A nivell teatral, em va alliberar del piano, em va fer entendre que tocar el piano està molt bé però que cal fer més coses. Ell sempre deia: «Aquest només toca el piano», era una forma d'insultar. «Toques molt bé, però què farem ara amb aquest piano?». Als vint-i-pocs anys em va fer fer el Concert irregular i vaig escriure música i xafar un teatre per primer cop. Et ficava en embolics. Es proposava fer una obra i la feia. El primer cop que vaig pujar a un escenari hi havia la policia, els de dalt tiraven calderilla als de baix... Això marca molt, val més que deu mil classes. A Saint-Paul de Vence hi vam fer una actuació amb un personal..., gent de la Costa Blava..., i Brossa que s'hi va ficar. Hi havia un compromís social, una actitud. Jo anava amb ell i teníem una relació fàcil que m'ha condicionat molt, també l'actitud davant de la vida. Sóc molt diferent d'ell, però és qui més m'ha influït. El fet que em produeixi més en espais teatrals que musicals va ser per l'«Ara què fem amb el piano?», o utilitzar disciplines diverses... Brossa n'és culpable".

L'amic

"Vaig tenir la sort d'entrar al seu àmbit personal. Vam tenir una relació de vida quotidiana, anàvem al cine, a sopar a casa dels Tàpies o del Portabella, reunions que es projectaven pel·lícules... Vaig acabar sent de la colla. Quan em vaig casar, durant el franquisme, ho volia fer pel civil i vaig haver de fer una apostasia i el meu padrí de boda va ser el Brossa. I al seu enterrament vaig tenir el gust de cantar-li el to-ca-ti-co-to-ca-ta. Era una persona molt peculiar que es va creuar en la meua vida sense que jo ho tingués previst, no ho buscava. I igual com m'hi vaig acostar molt, sense condicions, de la mateixa manera me'n vaig separar. Va arribar un moment que me'n vaig haver de separar perquè se t'emportava, per la meva salut física i mental... I no sé si ell ho va entendre massa. Després em va costar recuperar-lo. Vaig començar a fer coses sense comptar amb ell... i li va doldre. És com una història de parella... Quan vam tornar ja no era el mateix, jo tenia unes altres necessitats i ell ja anava de sortida".

L'home

"Era tan peculiar en les seves coses o les seves amistats... Era molt contradictori. No tenia cap sentit de la cuina, menjava patates i una truita a la francesa i en canvi en altres coses tenia una sensibilitat exquisida. És el personatge més estrany i que més m'ha interessat, i sempre l'he defensat quan se l'ha hagut de defensar. Ara ja no, ara només dic que jo l'he conegut i que el que explico són vivències reals i no el que expliquen altres. El Brossa feia, no predicava, més que res es cagava en tothom, però defensava unes posicions, una manera de treballar".

Els tòpics

"Jo recordo un Brossa i la gent n'explica un altre. Del Brossa se n'ha fet un personatge, un personatge amable, fàcil i peculiar. Però això no és el Brossa. A l'obra ho plantejo, el situo fora dels tòpics amb què se l'ha rodejat, fora del confeti, dels jocs de mans, del Fregoli i l'estriptis. Brossa és bastant més transcendental que tot això. La prova és que a Alemanya veus obra seva en una galeria com una cosa normal, té una projecció. Els diferents llenguatges que utilitzava, des de l'objecte a les tres dimensions, poemes visuals, música, teatre, poesia, anaven més enllà. L'han tancat, l'han fet amable. En aquest país la gent vol coses amables i en Brossa era complicat i gens amable, afortunadament. El sents parlar i és mortal, d'una amargor tremenda, fins i tot desagradable. Després el van convertir en una persona amable i al final es va deixar seduir, necessitava carinyo i la comprensió de la gent. No és el tipus d'aproximació que s'hauria hagut de fer, molt perifèrica, per fora, sense entrar a fons".

Brossalobrossotdebrossa

"A Brossalobrossotdebrossat trec Brossa de la cultura catalana i el col·loco al món, que és on ha de ser. El guió no és musical, és literari. Fonamentalment és parlada, tot i que hi ha música i cantem una mica. Jo sóc músic i aquesta peculiaritat m'ha anat molt bé per enfrontar-me al text i als actors. L'obra de teatre que fem és El sabater i me l'he plantejat com una partitura, l'hem assajat dient forte, piano, diminuendo, primera veu, segona veu..., i sona diferent. El Brossa té una sonoritat particular. I a nivell visual hi ha referències cinematogràfiques, hi surt ell en aquelles parides cagant-se en tothom, que era la seva manera de parlar, i hi ha altres filmacions que són referents, com Wagner, o John Cage, amb qui es van trobar i detestar. He buscat el gran Brossa, tot i que l'obra és en petit format. A Brossa no li va el gran format. Té coses de petit detall, precises, que has d'assaborir en la distància curta. Per això, tant els actors com el públic estem dalt l'escenari. Construïm un teatre dins de l'escenari. Brossa necessita intimitat".

Què n'ha quedat

"Queda l'obra. Tots els amics d'aquella època saben perfectament qui és Brossa. El que jo plantejo a l'espectacle, tocant-ho una mica tot, és Brossa tal com era, amb tot el carinyo, però un home difícil que qüestionava el que estava passant en aquell moment. I molt premonitori. L'any 47, quan encara estàvem amb el racionament del pa i la postguerra, el tio ja parlava de coses que al cap de vint anys van començar a fer-se a Nova York, com John Cage. És per tornar-te boig. Ara hi ha l'Espai Brossa, i gent molt amable amb ell però que són els mateixos que en aquella època no el podien suportar perquè era insuportable, afortunadament i en el bon sentit de la paraula. I després hi ha el públic, que no el va entendre, només un sector que érem brossistes, o brossians, però que ara ha millorat molt i permet que aquestes coses funcionin; i un Premi de les Lletres Catalanes que no li han donat mai, i és un símptoma. Els artistes d'ara i els de la meva època o la seva són diferents. El compromís ideològic, polític, intel·lectual, ara no el veig. Ho busco, ho busco, i em diuen que ja sóc gran".

Marta Porter
Avui