Cerca de notícies

Enquesta

El díptic del tríptic a Sabadell

25/4/2008 |

 

Més d’un cop hi he insistit i ho torno a deixar per escrit: a Sabadell són tossuts. Altrament, no s’hauria arribat, amb progressió creixent pel que fa a la qualitat i a la quantitat de representacions operístiques, a vint-i-sis temporades. Aquests dies acaben amb el “díptic del tríptic” puccinià, és a dir amb Suor Angelica i Gianni Schicchi. I ho fan amb notable més que alt. Bona feina, doncs, a partir de molts menys elements d’entitats de més volada: Pau Monterde, que sempre ha fet de la necessitat virtut, ha entès el misticisme de la primera òpera (segona, de fet, del Trittico que comença amb Il tabarro) amb una delicadesa no exempta de sensualitat; d’altra banda, el muntatge de Gianni Schicchi té el component farsesc que s’escau a la peça, propera més aviat al Decameró de Boccaccio que no pas a la dantesca Divina comèdia, per bé que el personatge protagonista sigui objecte d’un lleu comentari al trentè cant de l’infern d’Alighieri.

 

M’agrada molt Daniel Martínez quan es posa a dirigir el cor dels Amics de l’Òpera. I poc quan assumeix el doble paper com a director orquestral i coral. Se li escapen coses, i d’aquí algunes relliscades de la corda a Suor Angelica, per bé que les coses van anar millor a Gianni Schicchi. La primera òpera suposava el debut puccinià de Maribel Ortega. Es notaven nervis a “Senza mamma o bimbo”, però l’escena final va tenir l’emoció inherent a la situació de la monja protagonista. Al seu costat, la Zia Principessa de Mariel Aguilar va parrupejar amb la malícia pròpia d’una escena que, segons apuntava Josep Maria Fulquet en la transmissió en directe per Catalunya Música, té el mateix sadisme psicològic del segon acte de Tosca.

Per al rol titular de Gianni Schicchi cal un caricat d’ofici, i Enric Serra n’és un. I bo. La veu sempre ha tingut limitacions en el timbre (poc brillant), però la intuïció teatral, el carisma i el domini de l’ofici s’imposen en aquest gran artista, capaç encara de fer petites grans gestes dalt d’un escenari operístic. Per contrast, la gèlida perfecció de Montserrat Martí va saber estar a l’alçada, al costat del complidor Rinuccio de César de Frutos.

I ara, a esperar l’any que ve: ens havien promès una Turandot que ha esdevingut Madama Butterfly: que en aquest no hi hagi teatres amb fossats prou amplis com per encabir la formació requerida en l’última òpera pucciniana és greu i és un signe de la no-normalitat musical (en general) i operística (en particular) de casa nostra; seguirem amb una Marina potser més sarsuelera que no pas operística; el Trovatore verdià ens farà passar els freds verdians i els aires primaverals acompanyaran la fellonia del protagonista del Don Giovanni mozartià.

Jaume Radigales
Dieteri Operístic