Cerca de notícies

Enquesta

La bèstia humana

20/4/2008 |

 

Els mites construeixen la nostra identitat com a éssers humans, li donen forma a partir dels reflexos canviants pel pas del temps tot mantenint un fil de continuïtat. El mateix fil que va rebre Teseu de la mà d'Ariadna per poder sortir del laberint un cop mort el Minotaure. Tots aquests elements coincideixen en The Minotaur, la nova òpera de Harrison Birtwistle, un dels grans compositors britànics de les últimes dècades, a 74 anys rebut ja com una patum. L'estrena aquesta setmana a la Royal Opera House va ser un gran èxit personal per a Birtwistle, no debades l'obra, amb un excel·lent llibret del poeta David Harsent (Dürrenmatt i Picasso són citats com a inspiració), planteja una profunda, desassossegadora reflexió a partir d'aquesta criatura amb cap de brau, mig bèstia per tant. També mig humana.

El Minotaure de Birtwistle, com el del mite, mata sense pietat, però els seus crits inarticulats deixen pas en somnis a la paraula d'un ésser confrontat al seu reflex en un mirall, desitjós de fugir del destí que l'obliga a repetir el cicle de sang i mort, del laberint que és la seva existència. Com també desitja Ariadna fugir d'una illa de Creta que l'ofega. El seu pacte amb Teseu no és fruit de l'amor, sinó de la necessitat, del mer interès de les dues parts. Cap d'ells és cap heroi, com no ho és la massa anònima i fanàtica que abriva el Minotaure a massacrar les seves víctimes. Qui és la bèstia i qui l'home? Tothom al final està igualat per la mort, tothom és devorat per les Keres, éssers alats que s'abraonen, carronyers, sobre els cadàvers.

Alguns passatges més discursius no devaluen l'atractiu d'una partitura que arriba al seu zenit en el brutalisme de les escenes sacrificials, on el paroxisme rítmic i tímbric de la música de Birtwistle assoleix cotes impressionants, sobretot en mans de l'orquestra del Covent Garden, galvanitzada per Antonio Pappano. La justa proporció dels diversos quadres, una línia vocal tensa però sempre significativa (les caigudes al greu en el final de les frases de la desesperada Ariadna) l'hàbil crescendo emocional que culmina en la mort del Minotaure i la seva ulterior recuperació de la paraula, i un final sec i tallant són altres elements aplaudibles d'una obra que va ser composta per a un protagonista concret, John Tomlinson.

Tot i que Ariadna, amb la carnosa veu de Christine Rice, presideix l'arrancada de l'obra, The Minotaur pren del tot embranzida quan apareix a escena el baix britànic, sempre sota la màscara del brau, el que no impedeix que Tomlinson sigui una presència impressionant quan només és una bèstia assedegada de sang, i amb tots els registres necessaris per palesar les tortuoses emocions dels somnis de la criatura. El Teseu de Johan Reuter queda en un segon terme, tot i que això pot ser degut a la pròpia caracterització del personatge. La direcció escènica de Stephen Langridge (fill del tenor Philip Langridge, present també en un paper episòdic) es va caracteritzar per una simplicitat visual que evitava caure en el ridícul en les escenes de carnisseria, convertint el cau del Minotaure en un plaça taurina, un escenari on la distància entre home i bèstia és ben curta. La partida és la mateixa per als dos: a vida o mort.

Xavier Cester
Avui