Cerca de notícies

Enquesta

Els 80 anys d'una antidiva

1/11/2003 |

 

Discreta i retirada, Victòria dels Àngels celebra l'aniversari amb un llibre sobre la seva vida.

"Un dia deixaré de cantar. Potser no ho voldré fer més, potser no podré pels fills. Però no anunciaré mai la meva retirada. Un dia deixaré d'estar allà per sempre". Ho deia la soprano Victòria dels Àngels en ple apogeu de la seva carrera. Fidel a la seva paraula, la cantant va abandonar els escenaris sense soroll fa cinc anys, després de morir el seu fill gran. I sense soroll celebrarà avui el 80è aniversari a casa seva, a Sant Cugat, després de negar-se a participar en cap homenatge. Com el que li tributa Jaume Radigales al llibre Victòria dels Àngels. Una vida pel cant. Un cant per la vida (Editorial Pòrtic), previst que surti a la venda el 15 de novembre.
Les seves pàgines reflecteixen la vida i els avatars d'una antidiva que va triomfar tant a les sales de concert com als teatres d'òpera amb un ampli repertori. "El seu art és transparent i delicat, com la seva persona, excepcional. Lamento que s'hagi retirat i que no puguem rescatar-la, però respecto la seva postura", va declarar ahir Carmen Bravo, viuda de Frederic Mompou, compositor que sempre va admirar la cantant barcelonina. "Victòria és una de les grans com a persona i com a artista. Sempre ens hem estimat, però la vida ens ha dut per camins diferents", va dir ahir des de Nova York la pianista Alícia de Larrocha.

DEL LICEU AL MÓN
Filla del bidell de la Universitat de Barcelona, on va ser nomenada doctora honoris causa el 1987, va iniciar la seva espectacular carrera al Liceu, on va debutar el 1945 interpretant la comtessa Rosina a Les noces de Fígaro, de Mozart. "Es va convertir immediatament en l'artista favorita del Liceu, la més admirada, reverenciada i estimada", va explicar Joan Matabosch, director artístic del gran teatre. El Liceu ha organitzat una exposició al Foyer amb fotos i programes de mà de les actuacions de la soprano en aquest escenari.
Fins al 1950, a Barcelona va deixar empremta amb unes memorables Manon, de Massenet; Marguerite, de Faust (Gounod); Mimí, de La Bohème (Puccini), i una Elisabeth, de Tanhäusser, (Wagner), que el 1961 i 1962 va interpretar amb Fisher-Dieskau. Va ser la primera veu espanyola al gran temple wagnerià.
"La seva relació amb el Liceu ha estat intensa i fonamental per a l'educació de tota una generació d'espectadors. De sobte --va afegir Matabosch--, es van trobar davant d'una artista que, en plena febre verista, era capaç d'introduir discreció, delicadesa, naturalitat i puresa en alguns dels personatges més marcats pel mal gust d'alguns intèrprets de generacions anteriors".
La relació de la soprano amb el coliseu va tenir moments bons i altres de no tan bons. Victòria recorda que, el 1949, Joan Antoni Pàmies --llavors, més que l'advocat del Liceu--, molest amb la seva sol.licitud d'augmentar el seu caixet, va jurar que si l'artista volia tornar a cantar ho hauria de demanar de genolls.
Entre el 1950 i el 1955 la cantant es va concentrar en la seva carrera internacional, especialment a Nova York. "Era l'única flor en el femer del Metropolitan", va dir la mítica Maria Callas. Un dia, la diva grega va arribar al teatre i va preguntar: "¿Com és realment Victòria?" Ningú va saber respondre-li. La soprano catalana no anava a clubs, ni es deixava veure en restaurants. Tan aviat acabava la funció, s'esfumava. Un dia va sortir més ràpid que mai, en ambulància, perquè s'havia trencat el peroné al començament del segon acte de Madame Butterfly, accident que no li va fer abandonar la funció. Amb aquesta obra va tornar al Liceu (1955), encara que no amb l'èxit desitjat per ella, que se sentia més estimada a l'estranger. Els anys següents va actuar poc i, a partir del 1967, ni això. El seu retorn en un recital el 1992 va ser apoteòsic.

Marta Cervera
El Periódico