Cerca de notícies

Enquesta

Hi ha algú com Karajan?

6/4/2008 |

 

Herbert von Karajan va controlar la vida musical de mig Europa al mateix temps que deixava un impressionant llegat artístic .

Poder. Aquest terme és el que potser resumeix de forma més clara la figura de Herbert von Karajan, el celebèrrim director d'orquestra de qui ahir es commemorava el centenari del naixement. Per descomptat, és una simplificació grollera que no té en compte la seva immensa vàlua artística, amb totes les llums i ombres que es vulguin. Llums i ombres que també es poden trobar en altres àmbits de la trajectòria del fill més il·lustre de Salzburg, amb permís de Wolfgang Amadeus.

L'objectiu d'aquest article no és, tanmateix, analitzar la figura de Karajan, sinó intentar esbrinar si un director de les seves característiques és possible avui en dia, o, dit d'altra manera, si hi ha algú com ell. No cal oblidar que el director va ser un dels actors claus en la definició del negoci actual de la música que denuncien amants de les profecies apocalíptiques autoacomplertes com Norman Lebrecht en llibres com El mito del maestro i When the music stops. Com era d'esperar, Karajan és una de les bèsties negres de Lebrecht.

Parlàvem de poder. En el seu apogeu, Karajan estenia els seus tentacles per Berlín, Viena i Salzburg, amb derivacions com la Scala de Milà i l'Orient Llunyà i les seves lucratives gires. Les grans places de l'eix centreeuropeu, identificat en l'imaginari de molts com el cor de la música clàssica, estaven firmament sota les seves regnes, tot i que no van faltar moments de crisi: Viena mai és una ciutat fàcil, i poc abans de la seva mort va dimitir com a director de la Filharmònica de Berlín. Va ser sobretot a la seva ciutat natal on Karajan va poder exercir de monarca absolut, no debades una de les característiques d'una professió tan demiúrgica com la de director d'orquestra és la voluntat de control, la capacitat de fer i desfer sense destorbs.

Si parlem de tentacles, potser que ens referim a Daniel Barenboim (Déu n'hi do Valeri Gergiev, però es mou massa, i el seu epicentre continua estant massa a l'est), senyor de la Staatsoper de Berlín (l'intendent de la qual, Peter Mussbach, diu que plegarà, una nosa menys), intocable en totes les discussions sobre què fer amb els tres deficitaris teatres d'òpera de la capital d'Alemanya, amb bones relacions amb les filharmòniques més famoses del món (Berlín i Viena, per si algú ho dubta) i que s'acaba d'estrenar com a maestro scaligero, la qual cosa vol dir no ser director musical de la Scala, però tenir els avantatges i cap dels inconvenients de ser-ho.

Músic força complet (li faltaria el vessant compositiu), Barenboim té també un pedigrí envejable en el combat per l'entesa entre els pobles, amb un projecte admirable com el West-Eastern Diwan, en el qual músics àrabs i israelians comparteixen faristol. Que lluny queden les associacions nazis de Karajan! Només un factor falla perquè el resultat de l'equació sigui el correcte: Barenboim -per cert, derrotat en la successió de la Filharmònica de Berlín- reivindica un so dens, germànic (o que almenys podem definir com a germànic), i una forma d'entendre la música que entronca directament i explícita amb Wilhelm Furtwängler. I si Furtwängler detestava Karajan, Karajan no es pot entendre sense la nèmesi de Furtwängler, Toscanini.

Xavier Cester
Avui