Cerca de notícies

Enquesta

"M'agrada moure'm per la tangent"

3/4/2008 |

 

La literatura, amb El malaguanyat de Thomas Bernhard o les Variacions Goldberg de George Tabori, i la dansa amb els coreògrafs Heinz Spoerli o Nacho Duato, són alguns dels molts artistes que han quedat seduïts per aquestes petites peces de Bach escrites per a un insomne. Ara Ferran Carvajal s'enfronta a aquestes 30 variacions des d'un personalíssim punt de vista en un espectacle produït pel Mercat de les Flors, el CAER de Reus, el Teatre Auditori Sant Cugat i Cassalot Produccions.

Imposen tantes referències prèvies?

Una mica. Feia temps que parlàvem amb el Marc Tarrida de portar la música als espais escènics, més enllà de les sales de concerts. Em va passar diferents músiques i finalment vam decidir les Variacions. Em van seduir de seguida, no només la música sinó també totes les teories matemàtiques i la mística que s'hi amaguen.

Més enllà de ser un treball merament il·lustratiu d'una música, 'Goldberg' és un espectacle dramatúrgic.

Sí. Necessitava una dramatúrgia on agafar-me i la mateixa història de les Variacions, encarregades a Bach pel comte Keyserlingk perquè patia d'insomni i que cada nit interpretava el seu alumne Johann Gottlieb Goldberg, és prou potent. D'entrada es pot dir que és un regal enverinat perquè Goldberg, a canvi del seu nom, ha d'estar despert cada nit, tocant, i es converteix alhora en l'insomne. I també hi ha la idea de variabilitat i de mutació. L'Ignasi Duarte i jo hem fet una variació sobre la història de les variacions.

Amb un trio de corda i un espai sonor d'Oriol Rossell, què aporta?

Inventem una Glòria o dona de rostre pàl·lid que podria ser la dona del comte Keyserlingk. Han de marxar del país i passen de ser una parella acomodada a una parella de l'extraradi, com Adam i Eva quan són expulsats del Paradís. I no es poden endur el clavicèmbal, o sigui que tenen amb ells cada nit un trio de corda que interpreta les Variacions segons l'adaptació que en va fer Sitkovetsky. Així que dalt l'escenari som l'Anna Roblas i jo ballant i l'Oriol Algueró, la Natan Paruzel i la Laia Puig tocant. I el Marc Rossell hi aporta l'electrònica.

Electrònica?

Sí. La idea és relacionar el passat amb el present i el possible futur, trobar les arrels i que el joc de la mutació ens expliqui un viatge intern cap a la felicitat. La versió per a cordes separa la música en tres veus que ens remeten a la memòria i al classicisme, mentre que les variacions electròniques de l'Oriol Rossell són aquest pas cap al futur. L'equip és molt important, calen les individualitats per treballar el conjunt.

Ballarí, coreògraf, director d'escena, actor de teatre i televisió. ..

M'interessen els reptes i la diversitat de mitjans, potser aquesta és la meva especialització. A nivell de dansa, he fet ioga, contemporani, release i totes aquelles tècniques que parlen de la consciència, tècniques que t'ajuden a afinar el cos, la ment i la veu. A més, la línia entre la interpretació i la dansa, on és? On comença el moviment coreogràfic o l'orgànic del personatge?

Ha fet coreografies per a altres, com la de l'òpera L'holandès errant d'Àlex Rigola i les de Juli Cèsar i 2666. Però aquest és el seu primer espectacle com a director.

Sí, i espero que en el futur cada nou espectacle sigui el meu primer espectacle. Ara marxo tres mesos a l'Argentina i Nova York per estudiar i preparar projectes futurs de dansa, tango, trapezi... M'agrada moure'm per la tangent.

Marta Porter
Avui