Cerca de notícies

Enquesta

In Memoriam: Franco Corelli

31/10/2003 |

 

Tenor (1921-2003)

Presència de galant, capaç de seduir tant pel seu atractiu físic com per la seva veu penetrant, ferma, si pot ser amb aguts trompetejants. Aquest és el prototipus ideal del tenor romàntic, un prototipus que Franco Corelli complia a la perfecció. El cantant italià, una de les veus més brillants de la segona meitat del segle XX, va morir dimecres a 82 anys en un hospital de Milà on estava ingressat des que el passat mes d'agost va patir un infart, segons va informar el Teatro alla Scala.
Nascut a Ancona el 8 d'abril de 1921, Corelli va començar a cantar gairebé per casualitat, empès pel suport dels amics i d'un cosí amants de l'òpera que es reunien en una de les sales del Teatro delle Muse de la seva vila natal, i posteriorment va estudiar als conservatoris de Pesaro i Milà. La victòria en un concurs a Florència, el 1950, obriria les portes de la seva carrera. Don José a Carmen (el rol amb què va debutar el 1951 a Spoleto), Cavaradossi a Tosca, Calaf a Turandot, Andrea Chenier a l'òpera homònima, Manrico a Il trovatore, Don Alvaro a La forza del destino, Radamès a Aida, aquests són alguns dels papers que van consolidar la fama de Corelli i el seu regnat entre els tenors spinto dels anys 50 i 60. En canvi, sempre es va mostrar reticent (els nervis excessius van ser un altre dels seus trets característics) a abordar un dels cims del repertori, Otello.
El nom de Corelli és indissociable de moltes nits llegendàries al costat del panorama més estel·lar de prime donne de la seva època: Maria Callas, amb la qual gravaria la segona Norma d'estudi de la soprano grega i amb qui va protagonitzar Poliuto, de Donizetti, i La Vestale, de Spontini, a la Scala de Milà; Renata Tebaldi, amb qui va compartir manta representacions; Joan Sutherland en uns Huguenots a la Scala que donen una nova dimensió al terme espectacular; Leontyne Price, en un Trovatore incendiari a Salzburg sota la batuta d'un Karajan dels grans dies (i Giulietta Simionato i Ettore Bastianini completant el repartiment d'una obra que demana, com deia Caruso, els quatre millors cantants del món); Birgit Nilsson, en un enlluernador combat vocal a Turandot al Met i altres escenaris. La competició amb la soprano sueca va arribar a tals extrems que, en una ocasió, Corelli va arribar a mossegar Nilsson: aquesta va afirmar que no cantaria la següent funció fins que li fessin una anàlisi per si tenia la ràbia...
Milà i Nova York van ser les dues ciutats on Corelli va desenvolupar el gruix de la seva carrera, destacant la seva estreta relació amb la Metropolitan Opera House, on va protagonitzar 368 representacions des del seu debut, el 1961 amb Il trovatore (en la mateixa producció en què Leontyne Price també debutava al coliseu nord-americà), fins a La bohème de 1975. Curiosament, una cancel·lació per malaltia de Corelli va permetre a Plácido Domingo cantar per primer cop al Met, el 1968, amb Adriana Lecouvreur al costat de Renata Tebaldi. En canvi, al Liceu, el tenor italià només hi va aparèixer en dues funcions de Tosca, el novembre del 1961. Amb una altra Bohème, aquesta a Torre del Lago el 1976, el tenor deia adéu als escenaris lírics, tot i protagonitzar alguns recitals fins a començaments dels anys 80.
Encara que sigui un tòpic propi de la nostàlgia pel passat, sobretot pel passat no viscut, és inevitable (i just) afirmar que de cantants com Corelli ja no se'n fan. El seu timbre refulgent, el seu temperament apassionat, el seu cant expressiu, el seu estil vigorós podia caure a vegades en excessos lacrimògens o de dubtós gust. Per això, deixant de banda Carmen (de la qual va deixar una versió discogràfica referencial amb Karajan i Leontyne Price), les seves incursions en el repertori francès no són del tot satisfactòries (ja sigui Roméo et Juliette amb Mirelli Freni o Faust amb Joan Sutherland). Però en el repertori verdià i en el verista, les seves virtuts brillen amb una força inconfusible, de la qual queden un bon grapat de testimonis sonors, realitzats tant en estudi com en directe, amb l'escalf del públic.
Per sobre de tot, però, el que arriba a l'oïdor actual que no va tenir la sort de poder gaudir en viu de les interpretacions de Corelli és una personalitat autèntica, torrencial, generosa, electritzant, inconfusible. De cantants admirables avui en dia ja n'hi ha ja, però d'aquells que en un rampell sobtat et posen la pell de gallina i els pèls de punta, ja no gaires.

Xavier Cester
Avui