ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Wim Mertens : "La música és l'intent de fugir de la realitat"

5/3/2008 |

 

Entrevista: Wim Mertens El compositor i pianista ofereix un duo amb la violinista Gudrun Vercampt

Wim Mertens, una de les icones de la música minimalista, presenta avui el seu últim disc al Palau de la Música.
 

Wim Mertens és un dels pares del minimalisme. Des que fa 25 anys va sorprendre el món amb For amusement only, ha publicat més de 70 àlbums i ha treballat per al cinema amb Peter Greenaway i Paul Cox i per al coreògraf Jan Fabre. Ara acaba de publicar el seu últim disc, Receptacle, que aquesta nit presenta al Palau de la Música (21 h), en format de duo, amb la violinista Gudrun Vercampt.

Hi ha qui anirà al concert pensant que sentirà una reproducció del disc. No tem que se sentin decebuts?

Hi ha gent a qui li costa molt entendre com es pot transportar una música escrita per a 18 músics a format duo sense perdre l'essència de la música, però només de començar a tocar veuran que de seguida es pot reconèixer la peça. I per mi el més interessant és aquest caràcter múltiple de la música, obrir la peça a noves interpretacions. En el duo intentem portar la música al límit del que es pot fer amb un piano, un violí i la veu, però fa tot just un mes, a Múrcia, vaig tocar un parell d'aquestes peces amb 65 músics. És molt important no fer-te esclau de la instrumentació original per poder experimentar. Això m'ajuda a mantenir-me fresc.

O sigui que per a vostè enregistrar un disc i fer un concert en directe no té res a veure.

Fer un disc és una excitació diferent i pot ser fins i tot un procés violent, perquè estàs donant vida a música i a idees que abans no existien. Un concert és una cosa viva, en què no es tracta de reproduir el que està escrit en un paper, sinó que és una confrontació de dos músics amb la música per fer una cosa nova cada nit. El concert viu del sentiment del músic en aquell moment.

Aquest és un disc molt líric. Com s'adequa aquest lirisme a la duresa dels temps actuals?

La música sempre té a veure amb l'època en què s'escriu i ha d'arribar al públic del nostre temps. Quan enregistres un disc, la situació a l'estudi és irreal, estàs creant en una situació idíl·lica, amb temps i sense problemes. I sobre el lirisme del disc, ets la primera persona avui que ha definit aquest disc de líric, i això és exactament el que intentava fer, per això vaig escollir els músics que he escollit. Són 18 noies i nenes, la més jove és la bateria, que té 16 anys. Quan jugues amb una paraula com lírica, que té connotacions femenines, i quan veus l'agressivitat que hi ha al món, a la política, i l'associes a un concepte masculí, es produeix la contradicció. M'agrada que la gent vegi aquesta dicotomia entre un disc molt líric en uns temps molt tumultuosos. Però la música té formes de contradir-se, i cada persona hi veu el que hi veu.

Vostè què hi veu?

L'arrel de la música és l'intent d'escapar del discurs quotidià. Molts anys enrere, quan la música no tenia aquesta connotació d'escapisme, la música estava lligada a les matemàtiques i a la filosofia. Eren diferents matèries d'un mateix tipus d'estudi, però en un moment donat la música va ser apartada. Les matemàtiques i la filosofia encara es poden contemplar d'una forma intel·lectual, però la música ja no.

La seva música és més a prop de la matemàtica o de l'espiritualitat?

No vull tractar la música des d'un punt de vista espiritual sinó la música en si, el so, la ressonància. La música existeix com un ens independent. La meva música és abstracta, té a veure amb les matemàtiques, però prefereixo no entrar-hi i considerar-la per ella mateixa. Jo no parteixo d'una base concreta, és abstracta, és un intent de comunicar, és disparar un tret per després rebre l'eco, és donar per després rebre la resposta del públic.

Vostè utilitza la seva pròpia veu com un instrument, una veu de contratenor sense paraules. Per què?

Suposo que és una reacció inconscient al meu intent de tractar la veu no com un instrument operístic sinó de manera orgànica, com a part del meu cos i expressió del que porto dins. Als segles XIV i XV la música era originàriament per a la veu, després s'hi van afegir els instruments i després va desaparèixer la veu i va aparèixer el virtuosisme fins a esdevenir una competició tècnica que va perdre aquesta connexió amb l'arrel de la música vocal. Jo he demanat als músics que busquin aquesta manera antiga de fer música.

Després de 25 anys fent minimalisme, se sent satisfet?

Als anys 80 vaig tenir la intuïció que calia tornar a una forma més original i vocal de fer música. Ara miro enrere i em sembla que va ser encertat i important fer-ho.

Marta Porter
Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet