Cerca de notícies

Enquesta

"Aire, d'aquesta nit ..."

23/2/2008 |

 

“Ai, aire d’aquesta nit!”, que deia el poeta... una nit per no oblidar. Per prendre’n nota: 22 de febrer del 2008. Hi haurà un abans i un després d’aquesta Lucrezia Borgia donizettiana al Liceu. I més d’un i d’una la recordaran, començant per la pròpia i indiscutible protagonista: una Edita Gruberová debutant en el paper titular. Radiant, en plenitud de facultats als seus seixanta-un anys (els feia el 23 de desembre passat) i diva divíssima, la Gruberová és capaç de convertir els ateus en creients, els mozartians en donizettians, les pedres en pans i la insulsa versificació del llibret de Romani sobre la Lucrècia Borgia de Victor Hugo en música celestial. La resposta no va fer-se esperar i l’entrada de la soprano eslovaca, abans d’obrir la boca, va ser saludada amb una ovació tancada. Després, molt poc després, arribava el deliri. I al final, el Liceu es cremava per tercera vegada, al llarg de trenta-cinc minuts d’aplaudiments. No cal ni entrar en detalls, perquè qualsevol intent de racionalització trencaria l’encís d’un esdeveniment dels que només es produeixen en períodes cada cop més espaiats de temps. I és que feia anys, potser dècades, que el Liceu no vivia una nit semblant. N’hi ha hagut d’inoblidables i d’irrepetibles, moltes d’elles protagonitzades per la pròpia Gruberová. Però la d’aquesta nit ha superat, amb escreix, vetllades que molts conservem en la memòria. Insisteixo: un abans i un després.

És cert que Edita Gruberová “abusa” dels trucs que són marca de la casa, però a canvi aconsegueix, per exemple, que la tos, la telefonia mòbil o els audífons callin i esperin, expectants, que acabi aquell filat de veu, aquella “messa de voce”, o aquells sons atacats en pianíssims que poc a poc es van fent amos i senyors del teatre. I per aconseguir això cal ser tan sols una cosa: un (una en aquest cas) gran artista.
La senyora és llesta, i quan uns van ella ja torna. I per això sap envoltar-se de primeres espases que acaben de configurar una taula de joc que mostra els millors trumfos a base de pòquers d’asos. Començant per una parella “de fet” teatral de la soprano com és Josep Bros, sempre elegant, poderós, ric en matisos expressius, amb caràcter i una innegable musicalitat. Seguint per una Ewa Podlés que va ser un Maffio Orsini dels que també fan història: els greus de vellut, les agilitats i els aguts acrobàtics i la transparència d’una veu que és un miracle ajuden a fer de cada actuació de la contralt polonesa un regal que no sé si mereixem prou. Per això, tot donant gràcies, ens preguntem perquè se'ns ha castigat fins ara amb l'absència d'un cantant majúscul com Ildebrando d'Arcangelo i que ha trigat molt en tornar al Liceu, des d’aquell Stabat Mater rossinià de 1999. El seu Alfonso, magnífic, rotund i rodó, va ser un altre dels motius per no perdre’s en el marasme de bondats ofertes al llarg de gairebé tres hores d’audició.

Agraïrem també la presència de secundaris ben trobats com ara Balint Szabo, Alberto Feria, Francisco Santiago, Jordi Casanova, Roberto Accurso, Bülent Külekci i (atenció a aquest nom) Roger Padullés. Obviarem el paper autista del cor i la batuta excessivament metronímica (ordres de madame Gruberová?) de Stefan Anton Reck. Prescindirem que la cosa fos en concert i en tot cas deixarem testimoni escrit perquè els nostres fills i néts sàpiguen que vam ser al Liceu en una nit que grava en or una de les pàgines més memorables dels seus annals. Sí, n’hi ha que som molt afortunats…

Jaume Radigales
Dietari Operístic