Cerca de notícies

Enquesta

Cent anys i un dia

10/2/2008 |

 

Hi ha efemèrides que són molt grates. El Palau de la Música Catalana va celebrar ahir el centenari de la seva inauguració, un segle en el qual l'edifici de Lluís Domènech i Montaner ha estat testimoni de tota mena d'esdeveniments musicals, socials i polítics. Cent anys que també han servit perquè la valoració artística de la sala pugés i baixés com un valor borsari fins al moment actual, en què, més lluent del que mai l'havíem vista, s'ha confirmat no només com un referent arquitectònic, sinó com una de les sales de concert més belles del món. Com a país, ens hem d'alegrar per disposar d'un patrimoni d'aquesta magnitud. Pel mateix motiu, hem de ser curosos i exigents en com l'administrem.

Els aniversaris, recordem-ho, poden ser útils per il·luminar (o reivindicar) un passat no sempre prou conegut, però al mateix temps han de ser un trampolí de futur si s'extreuen les lliçons pertinents del present. El present del Palau sembla tan brillant com la seva aparença; fins i tot el progressiu alliberament, encara no finalitzat del tot, dels constrenyiments urbanístics que recloïen i amagaven l'edifici pot ser entès com un símbol de l'obertura que ha anat experimentant la institució. Hi ha, però, un risc notable.

El Palau ha centrat en els últims anys la seva atenció i els seus esforços en les pedres, un fet just i lògic, donades les circumstàncies, i en aquest terreny Fèlix Millet, al capdavant de la nau, ha evidenciat una innegable capacitat per buscar recursos a dreta i esquerra. Ara bé, és lícit preguntar-se si en aquest procés de restauració i ampliació el pols artístic de la casa ha quedat una mica arraconat. No ens referim al paper del Palau com a receptacle de concerts, sinó com a generador de propostes (tot i que també és lícit preguntar-se si el ciutadà mitjà distingeix si un programa està organitzat pel mateix Palau o per una productora que lloga la sala). Si la programació dels concerts del centenari és un símptoma, llavors és un símptoma ben preocupant.

Ras i curt, el Palau celebra el primer segle de vida amb un cicle que no està a l'altura de l'efemèride, decebedor, d'escassa imaginació, que ni acaba de mirar cap enrere ni molt menys mira cap endavant, per molta nit Sónar que hi hagi. No discutim ni molt menys la qualitat dels artistes convocats, i sempre es podrà al·legar que el cicle estrella de la casa, Palau 100, ja està ben carregat de pesos pesants (esperem que en el curs vinent també, però això hauria de ser la regla). El que preocupa és la manca de visió artística, de capacitat de generar un discurs propi, i la tendència recurrent a limitar-se a llogar bolos, aquí i allà, a les agències de confiança, ja siguin d'orquestres, de cantants o d'intèrprets d'altres estils (altres músiques segons els cursis).

Sense entrar en aquest àmbit, un programa de l'OBC -si no fa vaga!- que sembla l'assaig general del que ofereix en temporada i un Carmina burana no són propostes gaire excitants, i una Doña Francisquita en concert -just homenatge a un dels pares fundadors de la casa, Amadeu Vives- i una encertada sessió (fora del marc cronològic estricte del centenari) amb estrenes cèlebres que el Palau va acollir no són compensació suficient.

Xavier Cester
Avui