Cerca de notícies

Enquesta

Duel de sopranos

7/2/2008 |

 

El Liceu estrena una nova producció d''Elektra', de Strauss, amb Deborah Polaski en el paper protagonista i Eva Marton com la seva mare, Clitemnestra.

Dues grans veus per a l'estrena mundial d'una nova producció d'Elektra de Richard Strauss: Deborah Polaski en el paper protagonista i Eva Marton en el de la seva mare Clitemnestra. La nova coproducció del Liceu amb el Teatre de la Monnaie -que s'estrena dissabte- presenta diferents atractius, més enllà de l'excel·lent partitura de Richard Strauss i el llibret d'Hugo von Hofmannsthal. D'entrada, una de les sopranos més estimades pel públic liceista, Eva Marton, que després de ser considerada una de les millors Electra de tots els temps s'estrena al Liceu en el paper de la seva mare, Clitemnestra. "Em vaig estrenar com a Crisotemis (germana d'Electra) al Metropolitan de Nova York l'any 1979, amb Electra el 1989 sota la direcció de Harry Kupfer, i ara al Liceu com a Clitemnestra. És una gran joia, ara que m'acosto al tram final de la meva carrera, pertànyer a aquesta meravellosa-horrible família, no em podia passar res millor", bromejava la soprano hongaresa durant la presentació de l'òpera al Liceu.

La veu protagonista d'aquesta Elektra serà Deborah Polaski, una de les sopranos més aplaudides al teatre de la Rambla aquests últims anys. N'hi ha prou de destacar el seu debut al Liceu com a Isolda (2001-02) i la seva Brünnhilde a la tetralogia wagneriana (2002-04). En el mateix sentit destaquen Graham Clark, el tenor anglès llargament aplaudit a L'or del Rin (1985-86), Siegfried (2003-04) i Khovantxina (2006-07), i Albert Dohmen (Orest) -Mathis der Maler i Die Walküre-. Melanie Diener debuta al Liceu com a Crisotemis.

Un altre dels atractius de la nova producció és la nova lectura dramatúrgica que en fa el belga Guy Joosten, en què presenta una Clitemnestra "víctima" en lloc de la "bruixa" que Sòfocles (o Eurípides o Èsquil) va inventar i Hofmannsthal recrear. El dramaturg segueix les indicacions epistolars de Strauss i intenta vestir Clitemnestra de "dignitat" -"per això m'ha escollit a mi", segueix bromejant Marton, "per fer-la digna"-. Joosten veu la mare d'Electra com "una dona preocupada pel marit, amb problemes de parella, que no només ha d'acceptar que [Agamèmnon] mati la seva filla, sinó que ha d'esperar-lo 10 anys que torni de la guerra [de Troia], i quan arriba ho fa amb una amigueta". Per Joosten hi ha un clar "paral·lelisme entre mare i filla". I afegeix: "La interpretació sempre depèn del moment, i passat el segle XX, després de Freud, cal revisar com interpretar-la. Tots els personatges estan mancats d'amor, a Egist l'ha criat un cabrer, Clitemnestra no ha conegut el seu pare, Electra ha tingut la sort de conèixer-lo però l'ha perdut, Orest tampoc l'ha conegut, Crisotemis era massa petita per conèixer el caliu de la família...". Finalment, Joosten apunta que la mort d'Electra es deu al fet que "ha acomplert el seu desig de venjança i ja no té raó de ser".

Tots els papers de l'obra
Eva Marton assegura que haver interpretat les dues filles de Clitemnestra, més quaranta anys d'experiència dalt dels escenaris, l'han ajudat a captar aquest personatge, al qual "volia donar una nova dimensió humana, de dona ferida". "És una dona encara bella però insatisfeta, a la qual ningú vol utilitzar com a dona, i nosaltres sabem què ens passa a la dones quan ja no som...". Marton no vol parlar del personatge d'Electra, -"pertany al passat", diu-, però sobre Clitemnestra afegeix que és una dona "envoltada de soldats i infermeres, una dona que se sent observada i malalta. Ella vol parlar amb Electra perquè la guareixi, però l'única malaltia que té és que és insomne, i nosaltres sabem per què".

Superposició orquestral
Sebastian Weigle, director titular de l'orquestra del Liceu, explica que de la base d'un acord que es manté al llarg de tota l'obra se'n deriven diferents melodies que reflecteixen les fluctuacions emocionals. "Cadascuna de les tres dones protagonistes té un leitmotiv i quan se superposen cal una oïda molt fina per copsar-los, alhora que és molt difícil per al director fer sentir les tres melodies en una orquestra de 111 músics -"al fossat del Liceu només n'hi caben 97", puntualitza-. És una música dura i politonal".

Així doncs, el Liceu proposa set funcions d'una de les obres mestres de l'òpera del segle XX.

Marta Porter
Avui