Cerca de notícies

Enquesta

Amb el fre posat

27/1/2008 |

 

Hi ha moltes maneres d'analitzar una temporada com la que el Gran Teatre del Liceu acaba de presentar. La més òbvia és la de buscar amb delit el títol d'aquella obra que genera especial il·lusió (per rara, perquè fa molts anys que no es programa o per tot el contrari), o el nom d'aquell cantant que esperem amb candeletes. De tot plegat n'hi ha en el proper curs del coliseu de les Rambles. Però sempre és útil intentar anar més enllà, gratar una mica i veure què s'amaga sota la superfície. I la sensació inicial del cronista és que el Liceu ha posat el fre. De figures no en falten al cartellone, ni tampoc qualitat, ni de bon tros, però el nombre de vedets, per dir-ho d'alguna manera (els Alagna, Villazón, Domingo, Dessay, Flórez et alia) s'ha reduït respecte a la temporada anterior i la present.

Però no és aquí on es nota més que el Liceu ha aminorat la marxa, sinó en el cabdal capítol dels doblers. El pressupost 08-09 creix un 2,34%, la qual cosa, si tenim en compte la inflació, implica en termes reals una reducció, lleu, però reducció. Com tots els treballadors d'aquest país, el teatre ha perdut poder adquisitiu, sobretot per a les despeses d'activitat artística, que augmenten encara menys, un 2,12%, tot i que la classificada com a activitat principal -que per alguna cosa es deu dir així- només ho fa en un 1,42%. Sumem dos i dos, i no serà cap disbarat deduir que els dos frens lliguen.

El cronista, tanmateix, és de lletres, o sigui que deixem els números i observem amb més atenció una temporada que suposarà el pacífic traspàs de poder en la direcció musical de Sebastian Weigle a Michael Boder, el nom que més sonava en les travesses i recent premi de la crítica per Khovantxina. Dos títols per a cadascú testimonien que el Liceu segueix fidel a la seva filiació germànica a l'hora de buscar batutes (recordem Uwe Mund; fins i tot Bertrand de Billy va tenir més acceptació en Wagner que no pas en Verdi o Puccini), filiació que també tenyeix la tria de les obres. És obvi que en un sol curs és impossible atendre tota la diversitat del repertori, però l'òpera francesa, l'eslava i el belcanto han quedat aparcats. També ho estava la creació actual, sobretot catalana: el Liceu deu ser el teatre del seu estatus que menys òperes ha estrenat en els últims lustres. Per això, la première de La cabeza del Bautista d'Enric Palomar és una magnífica notícia, això sí, amb un vessant enverinat: és tan excepcional estrenar una òpera en la sala gran del teatre que per força les expectatives seran excessives. Amb tot, una cita imprescindible.

Com ho és l'estrena a la casa de L'incoronazione di Poppea de Monteverdi. Aquí el cor i la raó parteixen peres: si per una banda celebrem la inclusió d'una obra d'una modernitat dramàtica i una força musical insuperables, per l'altra cal admetre que les dimensions del Liceu no són les més apropiades per a l'òpera barroca. Dit amb totes les lletres: Barcelona necessita ja un segon teatre de mides més reduïdes per oferir en condicions òptimes tot un amplíssim repertori que arribaria fins a les primeries del segle XIX i que inclouria molt del segle passat i l'actual. Rosa Cullell l'ha tornat a reivindicar. Amb el fre posat, somiem truites?

Xavier Cester
Avui