Cerca de notícies

Enquesta

El fill que no toca

13/1/2008 |

 

Pujar un fill és prou complicat per, a sobre, veure't rebutjat per la societat que t'envolta perquè ets gitana o jueu. I encara ho és més si l'ànsia de venjança et corseca l'ànima i, al capdavall, resulta que aquest fill o filla que cries, malgrat tot, amb afecte i dedicació no és pas teu, almenys biològicament. L'ambivalència emocional és un dels grans atractius dels personatges d'Azucena i Éléazar: tots dos aconsegueixen fer realitat la seva sagnant revenja, això sí, al preu enorme de sacrificar el fill i la filla que, tot i no haver engendrat, ocupa un lloc especial enmig de l'odi del seu cor.

Aquest és el dramàtic nexe d'unió que hi ha entre dues òperes ben diferents, Il trovatore de Verdi i La juive d'Halévy, ambdues beneficiàries de sengles noves produccions a l'Òpera de Zuric. Bé, beneficiària només la segona, perquè el muntatge de Giancarlo del Monaco del capolavoro del compositor italià era d'una indigència dramàtica i una lletjor visual paoroses.

Aquesta confrontació entre motards vestits de cuir i mafiosos amb gavardina no només semblava barata -La bohème que s'oferia per les mateixes dates també ho devia ser, de barata, però almenys Philippe Sireuil reflecteix com mai havíem vist la misèria dels protagonistes de l'obra de Puccini-, sinó que estalviava moments de vergonya aliena (Luna vestit de lluitador de kendo!). Del Monaco deu tenir el mateix concepte d'Il trovatore que els germans Marx. Per gratificar la vista, ja vam tenir l'encisador Hänsel und Gretel de Humperdinck amb decorats del gran il·lustrador Maurice Sendak, una altra història de pares i fills amb molt de subtext amagat.

Per sort, amb La juive Zuric va demostrar per què ocupa un lloc destacat entre els coliseus europeus. Es pot al·legar que, a part de la implicació de Neil Shicoff, el retorn recent d'aquest títol al repertori, després de dècades d'oblit, es deu a motius polítics i ideològics més que no pas musicals, és a dir, a la necessitat d'exorcitzar una de les xacres (no eradicada del tot) de la història d'Europa, com és l'antisemitisme, a través d'aquesta denúncia de la intolerància i el fanatisme. Tanmateix, el cronista encara no té del tot clar que aquest sigui el missatge real de l'obra d'Halévy.

Sigui com sigui, el muntatge de David Pountney segueix l'estela de la denúncia política i ho fa amb més brillantor que en les produccions vistes a París i Nova York, i, doble mèrit donades les més reduïdes dimensions del teatre suís respecte a la Bastilla i el Met, el director britànic és molt més fidel a la tradició d'espectacularitat de la grand opéra, gràcies també a l'efectiu decorat giratori de Robert Israel (capaç d'evocar tant el taller d'Éléazar com una església o un palau) i el brillant vestuari de Marie-Jeanne Lecca.

Pountney trasllada la trama del segle XV a la França sacsejada per l'afer Dreyfus, sense estalviar ni un gram de la ràbia i l'odi que la societat burgesa de l'època, inclosos el clergat i l'exèrcit, sentia cap als jueus, amb la qual cosa la dolçor dels quadres religiosos d'Adolphe-William Bouguerau que apareixen en el decorat són un irònic contrapunt de l'explícita violència general. Fins i tot el ballet, respectat per Pountney i inspirat en Degas (segons sembla, un virulent antisemita), esdevé una terrible escena d'adoctrinament protofeixista.

El paroxisme arriba en un cinquè acte que posava la pell de gallina, en el qual la terrible humiliació que pateixen Éléazar i Rachel (com li tallen sense miraments la cabellera) a mans dels seus botxins i el seu martiri ulterior evoquen sense embuts les cambres de gas de certa solució final de tràgic record en el segle XX.

Xavier Cester
Avui