Cerca de notícies

Enquesta

A favor dels cantants

23/12/2007 |

 

Seiji Ozawa, actual director musical de l'Òpera de Viena, era al fossat de la Bastilla, mentre que el seu successor era a la capital austríaca. Aquesta no va ser l'única connexió. Escoltant l'un i l'altre es treia la conclusió que cantar amb ells deu ser ben còmode. El director japonès va restar feixuguesa teutònica a Tannhäuser (poc cops Wagner haurà sonat tan francès!), va llimar arestes i va afavorir una fluïdesa en el discurs que no va ser incompatible amb l'energia (sensacional concertant del segon acte). L'orquestra es va desviure per ell.

Ben lluny queda l'època en què la crítica britànica es va acarnissar amb Welser-Möst mentre era titular de la Filharmònica de Londres. El director austríac va signar una Walküre que respirava amb els cantants, que primava la intel·ligibilitat del text amb una fascinant transparència cambrística. El primer acte va ser un prodigi gràcies també a l'abrusadora Sieglinde de Nina Stemme, el Hunding gens baladrer d'Ain Anger i el Siegmund d'un Johan Botha que deixa estupefacte per un cant d'una facilitat insultant (tot i que no va assolir al Winterstürme les cotes de poesia de batuta i orquestra). Més limitades van ser les veus massa líriques del Wotan de Juha Uusitalo i la Brünnhilde d'Eva Johansson, el primer dominat sense problemes per la imperiosa Fricka de Michaela Schuster.

A París, Stephen Gould va repetir el Tannhäuser trompetejant i sobrat de forces aplaudit a Bayreuth, Eva-Maria Westbroek va ser una Elisabeth gens fleuma (si bé la pregària va ser massa inestable), i Béatrice Uria-Monzon una Venus insinuant però superada per la tessitura. Si a Viena va ser Stemme, a París va ser el Wolfram ultrapoètic de Matthias Goerne qui més es va acostar al llindar de la sublimitat. La setmana vinent explicarem com a Milà el vam traspassar.

Avui