Cerca de notícies

Enquesta

Sempre Wagner

23/12/2007 |

 

De com les òperes del compositor alemany capitalitzen amb fortuna diversa l'activitat de tres dels principals teatres europeus.

L'òpera, mal que ens pesi als que creiem que té molt de futur, viu del passat, de la regurgitació permanent d'obres amb dècades o segles de vida. O mal que no ens pesi, perquè seria absurd negar l'interès per les relectures que aporten noves visions dels títols pretèrits, i en aquest sentit una obra de tanta polisèmia com la de Wagner segueix sent territori ben fèrtil. El compositor alemany capitalitza el final d'any en tres places tan importants com Viena, París i Milà, amb propostes on han tingut cabuda la decepció relativa i la sublimitat.

Les produccions de Der Ring des Nibelungen s'escampen com bolets, i l'Òpera Estatal de Viena no vol ser menys, amb un nou cicle a càrrec de qui serà el director musical del teatre, Franz Welser-Möst, i Sven-Erich Bechtolf, col·laborador regular seu a Zuric, que ha arrencat amb Die Walküre i acabarà el 2009 amb Das Rheingold. La primera jornada no deixava endevinar si hi havia alguna raó amagada en aquesta peculiar decisió; de fet Bechtolf no evidencia tenir cap idea definida més enllà d'una acurada direcció d'actors (la interrelació entre els Wälsung, la disputa entre Wotan i Fricka) i algun element intrigant. Bechtolf ens recorda, amb les joguines de Siegliende i Siegmund o l'habitació infantil abandonada on té lloc el segon acte, que som davant la pugna tràgica entre pares i fills, però la suma de detalls no dóna com a resultat una proposta prou consistent. Siegfried necessitarà molta feina si es vol evitar la catàstrofe de què parlen alguns crítics vienesos.

Catàstrofe és la que ha viscut l'Òpera Nacional de París amb el devessall de cancel·lacions a causa de la vaga en contra de la reforma d'un sistema de pensions creat per Lluís XIV. Per sort, la Bastilla va acollir finalment Tannhäuser completament escenificat, en un muntatge d'aquest stakhanovista de pro que és Robert Carsen, que al març arribarà al Liceu. Si Bechtolf gairebé no tenia idees, Carsen en té una i gran, que imposa com si fos un motllo de cuina. L'obra es pot plantejar com un debat sobre el paper de l'artista, però convertir el cantant en pintor força massa coses en el segon acte (els sobretítols no tenen manies a traduir "Sänger" per "amis"). El canvi, això sí, lligava amb l'exposició Richard Wagner: Visions d'artistes a la Cité de la Musique, de la qual, coses de la vida, ja vam gaudir fa dos anys a Ginebra coincidint amb un altre Tannhäuser, més polèmic, d'Olivier Py. Per a tranquil·litat de les ànimes càndides, Carsen no treu cap actor porno, però, habilíssim com és, aprofita la pròpia sala dins l'acció del segon acte i subratlla amb encert que Venus i Elisabeth no són antinòmiques sinó dues cares del mateix etern femení que inspira l'obra mestra (sempre invisible) de Tannhäuser, admesa en la gran apoteosi del nu pictòric amb què es clou el muntatge.

Xavier Cester
Avui