Cerca de notícies

Enquesta

Pere Portabella torna als cinemes per retratar Europa a través de Bach

21/12/2007 |

 

«El silenci abans de Bach», presentada en l'últim festival de Venècia, s'estrena avui

Després que la seva obra semblés més pròpia d'espais museístics que de sales de cinema, sobretot arran de la retrospectiva amb què el Macba va recuperar i reivindicar la seva obra el 2001, Pere Portabella torna als cinemes signant un llargmetratge –el 2004 havia filmat una de les peces d'Hay motivo– en què retrata l'Europa contemporània amb la música de Johann Sebastian Bach com a fil conductor. El silenci abans de Bach, presentada en l'últim festival de Venècia, arriba avui als cinemes.

Portabella, que no estrenava cap film propi des de Pont de Varsòvia (1989), torna als cinemes reflexionant sobre l'Europa actual a partir de la música del compositor alemany, una icona culta i popular a la vegada, segons el mateix cineasta. «Bach és una icona de referència, un clàssic amb el qual ningú es posa des que al segle XIX va ser consensuat per tots els crítics i analistes», va afirmar ahir el director en la presentació de la pel·lícula, durant la qual, com fa en el film, no va poder evitar reflexionar sobre l'Europa que ens ha tocat viure: «Hem creat grans coses, però també s'han assolit cotes molt altes de barbàrie que no es poden ignorar.»

Tot i els anys d'inactivitat rere la càmera, Portabella manté intactes els trets distintius que l'han convertit en un creador singular: «El cinema té la virtut que pots jugar amb el concepte de fora de camp i amb una banda sonora pots col·locar l'espectador en un lloc que no veu, sense necessitat d'utilitzar la verborrea.» Mentre que un film convencional pot tenir entre 600 i 700 plans, Portabella n'ha utilitzat només 210 per muntar El silenci abans de Bach, un film que s'escapa dels plantejaments tradicionals amb una introducció, un desenvolupament i un final clars. «Jo tampoc no he inventat res nou. L'únic que faig és plantejar el cinema com un llenguatge específic, treure-li les coses que no li corresponien i afegir-hi les que crec que poden funcionar bé», explica.

El productor de films com Los golfos (1959), de Carlos Saura, El cochecito (1960), de Marco Ferreri, o Viridiana, de Luis Buñuel, i director de propostes de risc com Vampiro (1970), Informe general (1976) o Puente de Varsovia (1989), pensa que és difícil «intentar viure sense una certa quota de risc». I afegeix: «Si pretens canviar els factors canònics, en aquest cas, del cinema, l'aventura sense risc no és aventura.»

El film de Portabella viatja per diferents racons de l'Europa dels segles XVIII, XIX i XXI, i mostra, també, gent treballant. Començant pel mateix Bach, que, inesgotable, ven el producte de la seva creativitat per pocs diners, i acabant en un afinador de pianos cec, en un camioner que interpreta música o en un carnisser que embolica les peces amb partitures. Potser per això el llargmetratge demana també un cert treball de l'espectador, que s'ha d'implicar en el film. «La qüestió no és si se m'entén, sinó el que li passa al que mira el film. M'adono que la gent s'emociona amb algun dels moments més intensos, com el concert de violoncels enregistrat en directe en un vagó buit del metro.»

Dresden, icona de la barbàrie humana a mitjan segle XX, juntament amb Gernika i Hiroshima i Nagasaki, és el punt de partida d'una reflexió sobre el que ha estat Europa, «del que és capaç un país civilitzat, que pot fins i tot utilitzar la música per crear el mal».

El director del Macba, Manuel Borja-Villel, es va desfer ahir en elogis cap a El silenci abans de Bach. «Portabella ha canviat el llenguatge artístic i els usos dels espectadors, i aquesta pel·lícula lliga de manera extraordinària el coneixement, la música, la cultura, el turisme i el transport. És una obra mestra de Portabella i un dels millors retrats de l'Europa actual.»

El film, que combina diàlegs en alemany, italià i espanyol, inclou en el repartiment Christian Brembeck (en el paper de Bach), Feodor Atkine (venedor de pianos), Álex Brendemühl (camioner) i Daniel Ligorio (Félix Mendelssohn), entre altres actors. La cinta ha costat 1,2 milions d'euros, es va presentar en la Mostra de Venècia, va ser guardonada amb el premi especial del jurat del festival de Gijón i aquest any va ser projectada al Moma de Nova York, en el marc d'una retrospectiva del conjunt de l'obra de Portabella.

XAVI AGUILAR
El Punt