Cerca de notícies

Enquesta

Històries de triomfadors

9/12/2007 |

 

De com alguns dels artistes de més èxit del moment, com Juan Diego Flórez i Natalie Dessay, mostren el seu art en CD i DVD.

La setmana passada va posar dret el públic del Liceu, un fet al qual ja deu estar avesat un triomfador com Juan Diego Flórez. Un altre escenari del seu èxit va ser Zuric en una producció de Don Pasquale de Donizetti (Decca, DVD) que té en el tenor peruà el màxim atot. L'Ernesto de Flórez enamora per l'elegància del seu cant, al costat del Pasquale de Ruggiero Raimondi, cantant desgastat i immens actor. Petites estridències a part, Isabel Rey és una desimbolta Norina que treu bon profit de l'eficaç posada en escena de Grischa Asagaroff. Al costat de Flórez, és la sapiència de Nello Santi -un d'aquells directors que no faran cap genialitat ni falta que els fa- el que justifica l'edició.

Una altra triomfadora nata és Natalie Dessay, com sempre aportant unes dosis generoses de compromís dramàtic a papers sovint vistos de forma massa estovada, com La sonnambula de Bellini (Virgin). Francesco Meli és un Elvino més viril que d'habitud i Carlo Colombara un Comte Rodolfo de gran presència, tots sota la dinàmica batuta d'Evelino Pidò. Apartem-nos del repertori habitual per aplaudir el DVD de Naïve amb una delícia rossiniana massa poc present als escenaris, La pietra del paragone. El muntatge, captat al Châtelet de París, de Giorgio Barberio Corsetti i Pierrick Sorin, juga de forma trepidant la carta del vídeo, mentre des del fossat l'explosiu Ensemble Matheus de Jean-Christophe Spinosi fa que ens preguntem per què no hi ha més grups d'instruments originals que abordin el Cigne de Pesaro. Sonia Prina és l'element més destacat d'un cast on brillen la irresistible vis còmica de Joan Martín-Royo i la seguretat de José Manuel Zapata. Cinema i òpera es troben també en les peces que Philip Glass va escriure a partir de Jean Cocteau, com Les enfants terribles (Orange Mountain Music). Conegut del Liceu, Philip Cutlip és un dels protagonistes d'un registre que compta amb el mateix compositor en un dels tres teclats que formen la instrumentació. No amagarem la nostra predilecció pels títols més radicals dels 70 i principis dels 80, però Cocteau ha inspirat el millor de Glass.

Seguim amb rareses com Semiramide (Dynamic), no pas la de Rossini (tot i que el seu influx és evident), sinó la de Meyerbeer, fruit de l'etapa italiana d'un dels grans triomfadors de l'òpera del XIX, que pel camí ha perdut la riconosciuta del títol. Com en tota gravació del Festival de Martina Franca, no cal buscar vedets, això no vol dir que les veus no compleixin, com Clara Polito en l'exigent rol protagonista. Un altre triomfador, aquest en el terreny del mite, és Don Joan, a qui el desaparegut Àngel Recasens i La Grande Chapelle dediquen El gran burlador (Lauda), hàbil combinació del text fundacional de Tirso de Molina amb música del barroc espanyol. El resultat és ben seductor.

Xavier Cester
Avui