ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

El carrusel de l'amor

25/11/2007 |

 

De com Nikolaus Harnoncourt reivindica a Viena la vàlua escènica de les òperes de Haydn amb un magnífic 'Orlando Paladino'

La història de la música està plena de llocs comuns que sovint s'esfondren com un castell de sorra davant l'embat de les onades de la realitat. Un dels més repetits és que les òperes de Haydn no paguen la pena, ja que les seves belleses musicals queden contrarestades per l'escassa habilitat dramàtica del compositor (sobretot si es compara amb la del seu coetani Mozart). El cronista, cartesià de mena, és a dir, seguidor del dubte metòdic, no té tan clara aquesta asseveració: el que en el disc sona tan bé, no ho farà també en el teatre? Sense pretendre seguir el precepte avui en dia corrent en política i en periodisme de convertir l'anècdota en categoria, la resposta és sí, sempre que, com tot, les coses es facin ben fetes.

Ja fos pel relatiu aïllament en què treballava Haydn a la cort dels Esterházy, la veritat és que Orlando Paladino (estrenada el 1782 pel sant del príncep Nicolau) és una òpera sorprenent, que descol·loca més d'un cop. El punt de partida és el cèlebre Orlando furioso d'Ariosto, tractat amb irreverència -el llibretista Nunziato Porta la qualifica de dramma eroicomico-, amb cavallers covards i herois tocats de l'ala. La partitura de Haydn alterna sense solució de continuïtat el registre seriós amb el còmic, una barreja esplèndidament servida al Theater an der Wien per un Nikolaus Harnoncourt que ja havia fet l'obra en concert (hi ha un cedé editat). És curiós constatar com el seu Haydn és menys controvertit que les seves lectures mozartianes, sobretot quan té davant l'extraordinari Concentus Musicus de Viena, el conjunt que va fundar fa 54 anys i que continua sent tot un referent. Color, ritme, contrastos tímbrics i dinàmics, no va faltar de res en aquesta plasmació exemplar d'una de les millors òperes d'aquest gran representant de la broma musical que és Haydn.

Les veus van ser una altra cosa. El més destacat va ser Kurt Streit (Orlando), a qui el pas a un repertori més feixuc li ha enfosquit el timbre sense perdre l'elegància en el cant d'habitud. Eva Mei es va recrear en les cantilenes elegíaques d'Angelica i en les demostracions de coloratura, sense, tanmateix, abandonar la reserva expressiva que llasta les seves interpretacions. Juliane Banse va ser una enjogassada Eurilla i Jonathan Lemalu un Rodomonte de tonant fatuïtat i legato millorable.

La resta, ai las!, va anar de la discreció a l'inaudible. Bernard Richter va aportar al pusil·lànime Medoro un timbre bonic que perdia de vista l'afinació quan es posava mel·liflu, i la veueta d'Elisabeth von Magnus va quedar superada per la tessitura de la fetillera Alcina. El cas més peculiar va ser el de Markus Schäfer, ja que les responsabilitats s'haurien de repartir amb Harnoncourt, si fem cas de les seves declaracions en el programa. El tenor va declamar més que cantar la seva part (el director parla de rap!), amb resultats dolorosos per a l'oïda. Per fer gràcia no cal cantar malament.

Xavier Cester
Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet