Cerca de notícies

Enquesta

Aigües rebels

21/10/2007 |

 

De com, tancada la paradeta de Frankfurt, es pot prendre nota de com defensen el seu patrimoni els nostres veïns del nord.

En el fons, tot és qüestió de tenir les coses clares. La música de la qual normalment ens ocupem en aquesta homilia dominical ha tingut el seu forat dins les cabaloses aigües de la programació de la cultura catalana com a convidada d'honor de la Fira del Llibre de Frankfurt. L'OBC (hauria estat més lògic que hi hagués anat amb el seu titular), Ofèlia Sala, Carles Santos o Jordi Savall han estat alguns dels ambaixadors a la ciutat del Main, tot i que potser més rellevants encara, per la possibilitat d'establir relacions a llarg termini, si bé amb un ressò mediàtic inferior al merescut, han estat els Dies d'Òpera Catalana que el sempre animós equip del Festival d'Òpera de Butxaca ha organitzat a Darmstadt. Qui sap, potser és més fàcil estrenar una òpera en la nostra llengua a Alemanya que al Liceu.

Un cop tancada la paradeta de Frankfurt, el cronista només expressa un desig: que la nostra televisió pública continuï dedicant a la cultura la mateixa atenció que en aquests dies de connexions en directe i desenes d'enviats especials. Com dèiem, només és qüestió de tenir les coses clares i, a més, creure-se-les. Com fan els nostres immediats veïns del nord. D'acord, tampoc cal caure en febrades patriòtiques com la que ha atacat els francesos amb el rugbi. Trobar-se els caixers de la FNAC de Tolosa de Llenguadoc amb la cara pintada amb la bandera gala, la veritat, espanta. Després, a sobre, les decepcions són més grosses. Posats a imitar, que sigui el convenciment amb què a França defensen el seu patrimoni.

Ara bé, fins i tot allà hi ha excepcions, com la que va motivar la nostra visita a la ciutat occitana. Le roi d'Ys de Lalo (de qui la majoria de melòmans només deu recordar la brillant Simfonia espanyola) va ser una òpera de repertori fins a mitjans del segle passat (al Liceu es va fer per primer i últim cop el 1949), per ser arrossegada per les aigües de la moda i convertir-se en una raresa a finals de centúria. En un d'aquests moviments pendulars que tan entretinguda fan la vida dels amants de les arts, Le roi d'Ys torna a diferents escenaris francesos. No hi ha millor prova que el directe, i la representació al Capitoli de Tolosa va multiplicar l'estimació que ja teníem per l'obra a través del disc.

Nicolas Joel, director del teatre tolosà, és dels que també té les coses clares, i si aposta pel títol de Lalo no és per compromís, perquè toca i prou, sinó per convenciment i per això no es queda a mitges (una solució sempre fatal quan es tracta de reivindicar el repertori, com aquí patim sovint) sinó que esmerça els recursos adients. El resultat va ser una representació notabilíssima en tots els aspectes. El temps ja dirà com serà la gestió de Joel a l'Òpera Nacional de París quan reemplaci, el 2009, Gerard Mortier. De moment, ja s'ha apuntat a la moda de fitxar batutes joves nomenant el suís Philippe Jordan director musical, càrrec que el gestor belga va deixar vacant.

Xavier Cester
Avui