Cerca de notícies

Enquesta

Sir Colin Davis: La vida no és res sense els extrems

12/10/2003 |

 

Si les cròniques no fallen, Sir Colin Davis només ha dirigit un cop a Barcelona, el novembre del 1991, a Palau 100.
El mateix cicle inaugura dimecres la seva tretzena temporada amb Davis, el qual comenta en conversa telefònica des de Londres el seu retorn al Palau.

"Jo ja he fet la meva contribució per Berlioz, ara els toca als altres fer la seva, sobretot als francesos"

"La Simfònica de Londres està en la seva plenitud i l'atmosfera de treball és molt positiva"


X.C. Aquesta setmana vostè torna al Palau de la Música amb un programa força variat, que inclou obres de Sibelius, Elgar i MacMillan.
C.D. És un programa interessant que espero desperti la curiositat del públic. Sibelius, per exemple, és un compositor molt més important del que s'acostuma a pensar.
X.C. De Sibelius dirigirà dues partitures, una de les quals és la 'Setena simfonia', una obra força especial, en un sol moviment.
C.D. Cert, és una obra molt dura, molt difícil, però l'he dirigit molts cops al llarg de la meva vida. Si s'escolta atentament, es poden trobar moltes situacions que reflecteixen la condició humana.
X.C. En el concert de dimecres també interpretaran un dels poemes simfònics menys coneguts de Sibelius, 'Les oceànides'.
C.D. Les oceànides són les filles del déu del mar, són criatures atractives i alhora molt perilloses. Dues d'elles es dediquen a tocar la flauta, però la tercera no para de crear problemes. Sibelius reflecteix això en la música, cada cop més agitada, fins que es desferma una gran tempesta, amb onades gegantines.
X.C. Vostè ha dirigit sovint Sibelius, i ha enregistrat dos cops les seves set simfonies. Què l'atreu de la seva música?
C.D. Sibelius està fora de la tradició germànica, la seva música és fosca, no està pensada per ser atractiva d'una forma immediata. Tots els països d'Europa acostumen a recolzar bé els seus propis compositors, excepte França, només cal veure el que passa allà amb Berlioz. Sibelius i Berlioz estarien en els dos extrems, la música del primer estaria en un pla més obscur, profund, i la de Berlioz, en un nivell més brillant. Potser per abraçar aquests extrems a molts no els agraden, però la vida no és res sense els extrems.
X.C. Parlant de Berlioz, som al 2003, l'any del bicentenari del naixement del compositor francès, de qui vostè és un dels més apassionats defensors.
C.D. Al llarg de la meva carrera, he fet tot el que he pogut per Berlioz, però jo ja he fet la meva contribució, ara els toca als altres fer la seva, sobretot als francesos.
X.C. Per què la música de Berlioz ha tingut més bona acollida a la Gran Bretanya que a França?
C.D. Anglaterra no ha tingut les restriccions que històricament hi ha hagut a França. Durant la monarquia no hi havia llibertat, els artistes no podien fer res fora de les normes establertes, però fins i tot després de la revolució la tradició acadèmica va continuar sent molt forta. Berlioz està fora d'aquesta tradició, ell va crear les seves pròpies regles, el seu món és més proper a Anglaterra, com la seva passió per Shakespeare. A Anglaterra el públic sap el que li agrada i el que no sense que li importin les normes.
X.C. Tornant al concert inaugural de Palau 100, al programa s'hi inclou el 'Concert per a violoncel' d'Elgar.
C.D. És una obra escrita per un home ja gran, molt crepuscular, amb emocions molt profundes. En aquesta ocasió, la solista serà Han-na Chang, una solista molt jove amb la qual treballo per primer cop.
X.C. La sessió es completa amb una obra contemporània, 'The World's Ransoming', de l'escocès James MacMillan. Què ens pot comentar d'aquesta partitura?
C.D. Aquesta obra forma part d'una trilogia que MacMillan ha compost al voltant de la Setmana Santa, ja que ell és una persona molt religiosa, devotament catòlica. La peça està basada de forma molt lliure en molts corals i cants litúrgics, mentre el corn anglès té una línia melòdica molt planyívola i desesperada, molt emotiva.
X.C. L'any vinent, la Simfònica de Londres celebra el centenari de la seva creació. Quin moment viu avui en dia la formació de la qual vostè és titular des del 1995?
C.D. L'orquestra està en la seva plenitud, a un nivell extraordinari, i alhora se sent molt orgullosa de les fites assolides. L'atmosfera de treball és molt positiva, de fet mai vaig pensar que seria tan fàcil. A aquestes alçades, no m'interessa passar-me els assajos cridant i xisclant, és una pèrdua inútil d'energia. L'energia val més posar-la a fer música.
X.C. Quins projectes tenen en cartera amb motiu del centenari de l'orquestra?
C.D. Al gener farem una versió concertant de Peter Grimes, una de les grans òperes angleses, i farem gires per Amèrica i el Japó. Bàsicament, tenim molta música pel davant.
X.C. La Simfònica de Londres ha estat pionera a l'hora de crear el seu propi segell discogràfic, LSO Live. ¿Era un pas necessari davant la crisi del sector?
C.D. Sens dubte, les companyies discogràfiques ja no inverteixen res, molta gent té la filosofia que si una cosa no dóna diners, no és bona, però això és ridícul. Els discos que fem, a l'estar gravats en directe, són millors que els d'estudi. Esclar que això només és possible amb una orquestra de la qualitat de la Simfònica de Londres. Ningú cobra per aquestes gravacions, però ara comencen a generar beneficis, perquè es venen molt bé.
X.C. L'any passat vostè va celebrar una altra efemèride, el seu 75 aniversari. En aquest moment de la seva vida, quina posició creu que ocupa en el món musical?
C.D. No en tinc ni idea, l'important és que pugui estar davant una orquestra i fer-ho tan bé com pugui.

Berliozià suprem i mozartià refinat, Sir Colin Davis (Weybridge, 1925) ha estat un dels directors britànics més importants de les darreres dècades, amb una carrera en la qual destaca la titularitat, entre 1971 i 1986, de la Royal Opera House, Covent Garden. Alemanya i Estats Units han estat també altres centres importants de la seva activitat: entre el 1983 i el 1992 va ser titular de la Simfònica de la Ràdio de Baviera i d'entre els conjunts amb els quals ha col·laborat sovint destaquen la Simfònica de Boston i la Staatskapelle de Dresde, amb la qual va visitar el Palau de la Música ara fa 12 anys. Des del 1995 és titular de la Simfònica de Londres.

Xavier Cester
Avui