Cerca de notícies

Enquesta

El camí continua

16/9/2007 |

 

De com, a 81 anys, Hans Werner Henze signa, amb la 'Phaedra' estrenada a Berlín, un nou capítol en una carrera magnífica.

Al Kasim s'allunya en l'horitzó mentre la càlida música del capvespre embolcalla l'espectador. Així acabava L'Upupa und der Triumph der Sohnesliebe, la que, estrenada a Salzburg el 2003, semblava que havia de ser l'última òpera de Hans Werner Henze. Ara bé, com aquest final obert deixava intuir, el camí del compositor alemany, un dels grans operistes de la segona meitat del segle XX, com el d'Al Kasim, continuava endavant. A 81 anys, Henze ha estrenat a la Staatsoper Unter den Linden de Berlín un nou títol, Phaedra, que el seu autor qualifica d'òpera de concert, un contrasentit a menys que, com molts dels que blasmen les actuals tendències escèniques, Henze prefereixi un bon concert a un muntatge que li ataqui els nervis. El contrasentit és doble, perquè Phaedra ha nascut en una mena de posada en escena. L'obra també ha sorgit en un període dolorós per al compositor, amb la pèrdua del seu company durant molts anys.

No és pas el primer cop en què Henze es fixa en un tema de ressonàncies mítiques, aquí la passió de Fedra, muller de Teseu, enamorada bojament del seu fillastre Hipòlit, fins a la fi tràgica dels dos. La primera part segueix a grans trets aquest fil argumental, conegut per Eurípides i Racine entre d'altres i que el jove escriptor alemany Christian Lehnert ha condensat en un poètic llibret, amb el complement de la confrontació paral·lela entre les deesses Artemis, protectora del noi, i Afrodita, ombra permanent de la protagonista. Mort i resurrecció formen part del mite i així el segon acte, reflex invertit del primer, segueix el punt de partida que dóna Ovidi a les Metamorfosis, amb Hipòlit convertit per Artemis en Virbius, fins que, mirant el seu reflex a l'aigua, s'interroga sobre la seva veritable naturalesa. La pugna de passions no correspostes es resol en una nova transformació, la d'Hipòlit en rei del bosc, mentre tots els personatges dansen sota la guia del minotaure, síntesi d'humanitat i divinitat.

La partitura de Henze mostra tota la saviesa d'un mestre respectat i estimat, també en el país d'on va marxar fa 50 anys -el públic berlinès el va ovacionar dret en veure'l entrar-, amb una instrumentació refinadíssima per a 23 solistes (molts d'ells doblant o triplicant instrument), i amb un pes destacat de percussió i vent sobre corda, que per moments evoca el món sonor d'Ariadne auf Naxos. El caràcter més angulós i opressiu del primer acte (colpidores campanes en la mort d'Hipòlit) va tenir el seu contrapunt en un segon més colorista on els paisatges italians on té lloc l'acció i que Henze coneix bé deixen petja. La presència de l'Ensemble Modern, un dels millors conjunts dedicats a la música del nostre temps (amb menys prejudicis estilístics que l'Ensemble Intercontemporain) i la direcció acurada de Michael Boder van ser factors determinants en l'èxit d'aquesta fascinant Phaedra.

Xavier Cester
Avui