ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

La veritat de Maria... Callas

16/9/2007 |

 

En un dia com avui d'ara fa 30 anys, la soprano moria al seu apartament de París després d'una vida d'òpera.

De cantants, n'hi ha de bons i de dolents, de mediocres i d'interessants, d'expressius i d'inexpressius. De llegendes, però, n'hi ha ben poques, i com Maria Callas, cap. En un dia com avui d'ara fa 30 anys, la soprano grega moria al seu apartament del número 36 de l'avinguda Georges Mandel de París. La seva veu ja feia temps que no es podia escoltar als escenaris que l'havien aclamat. La seva fama, per contra, continua transcendint amb escreix els cercles estrictes de la lírica.

És veritat que no hi ha res com una existència dramàtica per estimular la imaginació, i la de Callas reunia tots els requisits: les dificultats pròpies d'una família immigrant grega en una ciutat estranya, Nova York, on el 2 de desembre de 1923 naixia Maria Kalogeropoulos; el retorn a la terra familiar després del divorci dels pares, on rebria classes de cant de la gran Elvira de Hidalgo; el debut el 1947 a l'Arena de Verona, trampolí de la seva carrera internacional; els triomfs a la Scala de Milà, el teatre més estretament associat al seu nom, sobretot en muntatges de Luchino Visconti; l'espectacular procés d'aprimament que la va convertir en un paral·lel operístic d'Audrey Hepburn; els creixents problemes vocals i els escàndols per les cancel·lacions consegüents. I, és clar, la fogosa relació amb Onassis que, al final, l'abandonaria per una presa encara més sucosa, la vídua Kennedy.

Catastròfic retorn
El 5 de juliol de 1965 Maria Callas apareixia per última vegada en una òpera, Tosca, al Covent Garden de Londres. A partir d'aquí, un silenci només trencat per la filmació de Medea a les ordres de Pasolini, algunes classes magistrals i un catastròfic retorn en uns concerts que mai haurien d'haver-se realitzat si Callas no s'hagués deixat enredar per Giuseppe di Stefano, aparcant els elevats nivells de rigor i autoexigència que van caracteritzar la seva etapa de plenitud.

Aquest resum precipitat per la vida de Callas pot deixar entreveure que les desgràcies van condicionar el seu art, que els patiments van convertir la soprano en una de les més grans tràgiques del segle XX. Sense negar els vincles entre art i vida, això seria fer un mal favor a la grandesa de Callas com a artista. Si el dolor de Norma, l'amor de Violetta, la determinació de Tosca encara ens colpeixen avui en dia, és perquè Callas sap retratar-les amb una precisió única, fruit d'un estudi minuciós de text i música, d'una cura infinitesimal per tots els detalls, per una recerca obsessiva del color apropiat per a cada moment en una veu no pas fàcil ni bella en el sentit tradicional del terme, però sí extraordinàriament mal·leable. L'e-moció intensa que genera el cant de Callas no neix del rampell del moment sinó del treball constant a la recerca de la veritat.

Per això, essent valuosíssims molts dels registres en directe (com Lucia di Lammermoor a Berlín amb Karajan i Macbeth a la Scala amb De Sabata), no menys imprescindibles per capir l'art de Callas són les gravacions d'estudi. Pocs cantants com ella han sabut explotar al màxim les possibilitats del micròfon, i si és una llàstima que existeixin tan pocs testimonis filmats de Callas, no és menys cert que la soprano grega sabia actuar amb la veu. No cal veure-la per gaudir de les dues versions de Norma, d'una Tosca que alguns qualifiquen com la millor gravació d'òpera de la història, d'una Butterfly discutible en molts aspectes, però irresistiblement apassionant, o, demostrant que el sentit de l'humor no li era aliè, d'un enjogassat Il turco in Italia.

La callasmania no té aturador en aquest 30 aniversari: noves revelacions sobre la seva vida, pel·lícules, edicions monumentals com els 70 CD amb totes les gravacions d'estudi que edita EMI (passats 50 anys els drets s'alliberen i altres segells com Naxos ho editen). La polseguera passarà i el que romandrà és la veritat d'una artista immensa. Per això Maria Callas és la Divina.

Xavier Cester
Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet