Cerca de notícies

Enquesta

"Pronto, parla Rodolfo"

9/9/2007 |

 

Pavarotti es va crear un repertori reduït perfectament ajustat a la seva veu. El rei dels aguts defugia les floritures gairebé circenses que exigeixen les òperes de Rossini

"Pronto, parla Rodolfo". "Rodolfo al telèfon, digui'm". Així, amb la seva dicció claríssima i un bon humor contagiós, responia Pavarotti en ocasions al telèfon. Rodolfo, naturalment, era el seu alter ego. Era el poeta pobre i enamorat de La Bohème que el 1961, des de Reggio Emilia, el va llançar a la conquista dels grans escenaris d'òpera del món en disputada competència amb tenors tan estel.lars com Alfredo Kraus, Carlo Bergonzi, Franco Corelli, Nicolai Gedda, Mario del Monaco, Plácido Domingo i Jaume Aragall, per a qui no escatimava elogis.

En el seu repertori, en un principi hi va haver Puccini. Després va seguir el Verdi més belcantista, el dels grans tenors lírics, com el duc de Màntua de Rigoletto i l'Alfredo de La Traviata, fins que a Londres es va produir la seva trobada amb el bel canto primigeni de la mà de la soprano australiana Joan Sutherland i del seu marit, el director Richard Bonynge. Amb ells, Pavarotti es va fer mestre en els papers més bells de Donizzetti i de Bellini, plens d'aguts i sobreaguts, com l'Arturo d'I Puritani, el Nemorino de L'elisir d'amore, el Fernando de La Favorite, l'Edgardo de Lucia di Lamermoor i, naturalment, el Tonio de La fille du régiment, el dels increïbles nou dos de pit.

Potència vocal
Pavarotti, no obstant, va esquivar l'altre gran compositor del bel canto, Rossini. Només es va atrevir amb l'Arnoldo de Guglielmo Tell i amb composicions no operístiques com l'Stabat Mater o la Petite Messe Solennelle. El tenor de Mòdena sabia que era el rei dels aguts i de la potència vocal, però també sabia que aquestes qualitats el defugien en les agilitats i les floritures gairebé circenses que exigeixen les òperes d'aquest compositor.

El tenor va incorporar al seu repertori altres òperes de Puccini, com Tosca o Madama Butterfly, així com el verisme més impetuós i autèntic d'I Pagliacci i Cavalleria Rusticana. També va buscar en el Verdi ja madur d'Un ballo in maschera i Aïda. No va ser un repertori gaire extens, però sí que va ser molt coherent amb les seves possibilitats vocals. I va ser italià gairebé al cent per cent, amb escasses i rares excepcions, com l'Idomeneu de Mozart i la Manon de Massenet.

Malgrat la intel.ligència amb què va construir el seu repertori i la seva capacitat interpretativa, també es va equivocar alguna vegada. El seu debut al Liceu de Barcelona, el 16 de novembre del 1963, amb La Traviata, va ser poc afortunat. Diversos galls el van enviar de retorn a casa després d'una única representació. Pavarotti es recordava molt d'aquell debut; però, com que la memòria és selectiva, el record que n'hi va quedar no tenia res a veure amb aquell fiasco, perquè dies després, el 22, quan tornava a Itàlia en el seu diminut Cinquecento, es va produir l'assassinat de Kennedy.

Un mal dia com el de Barcelona el pot tenir qualsevol, però el que el mateix Pavarotti va reconèixer que havia estat un error va ser atrevir-se amb el Don Carlo de Verdi. Va ser el 1992, a La Scala, i va rebre una sonora esbroncada quan se li va trencar la veu amb tres galls espectaculars. Pavarotti no es va dedicar mai a rescatar de l'oblit òperes desconegudes, ni a la filologia musical, ni es va aventurar en el terreny de l'òpera contemporània. Era un tenor a l'antiga en el millor sentit de la paraula.

ROSA MASSAGUÉ
El Periódico