Cerca de notícies

Enquesta

Tres gegants

11/10/2003 |

 

Una de les característiques essencials d'Arrau és el seu so, dens, ric, consistent, ple, impecablement projectat


É s un retret que reapareix de forma regular, sigui quin sigui l'àmbit musical de què parlem: avui en dia hi ha molts i grans intèrprets, de gran vàlua tècnica i artística, però hi ha un dèficit d'autèntiques personalitats, d'aquells caràcters únics, inimitables, que amb només dos compassos són capaços d'enlairar l'oient fins al cel. El tòpic ens pot dur a una llarga discussió que ara no ve al cas i, a més, és cert que no hi ha nostàlgia més forta que la que es té del que no hem viscut. En música hi ha l'avantatge del testimoni sonor, però per als gegants de veritat que han trepitjat el planeta, un disc, per molt extraordinari que sigui, és només una ombra de la realitat pura i dura, el directe. Entre les diverses efemèrides d'aquest 2003, hi ha tres centenaris de primer ordre que commemoren el naixement de tres dels més grans pianistes del segle XX (coindidència curiosa: dos d'ells, a més, van morir el 1991), tres personalitats tan immenses com diferents, totes elles dignes de record i homenatge.


CLAUDIO ARRAU
El cronista ha d'admetre aquí la seva debilitat pel pianista xilè, encara que només sigui per un motiu que lliga amb el que dèiem abans: l'experiència del directe. Entre els records inesborrables hi ha la que va ser, si no anem errats, darrera visita d'un octogenari Arrau al Palau de la Música, amb la llavors Orquestra Ciutat de Barcelona i Franz-Paul Decker. Una figura fràgil, quasi de cera, va sortir a l'escenari per oferir un Emperador de Beethoven que, més enllà de les lògiques i inevitables febleses tècniques, per si sol serviria per definir la paraula noblesa.
El jove prodigi xilè va estudiar a Berlín amb Martin Krause, deixeble directe del mateix Franz Liszt, amb la qual cosa Claudio Arrau (1903-1991) entroncaria amb la millor tradició del segle XIX mantenint un peu ferm al segle XX i, alhora, això explicaria per què el seu nom és un referent inexcusable a l'hora de parlar del compositor hongarès: Arrau ha estat un dels que millor va entendre que, a més de l'ultravirtuosisme tècnic, a les partitures de Liszt hi havia una substància musical de primer ordre. Una altra de les característiques essencials d'Arrau és el seu so, dens, ric, consistent, ple envoltant, impecablement projectat. Per això un altre autor de qui va deixar lectures exemplars és Brahms, però aquest so també era prou flexible per abraçar autors tan diferents com Debussy i Bach, una petita mostra de l'enorme repertori que un sempre curiós Arrau va abordar al llarg de la seva carrera. De fet, el 1935 el músic xilè va protagonitzar a Berlín una de les fites més llegendàries de la història del piano, els 12 recitals amb els quals va interpretar tota l'obra per a teclat de Bach.
Amb els anys, Arrau va anar abandonant, sense perdre brillantor tècnica, les característiques més flamboyants de la seva joventut per adoptar un to més patrici i solemne. La lluminositat que aplicava, per exemple, a les sonates de Beethoven no estava gens barallada amb la capacitat per ressaltar els aspectes més revolucionaris d'aquestes peces, mentre que en Schumann la faceta més apassionada i la més reflexiva del compositor estaven meravellosament fusionades. I és que Arrau es va apropar al seu art amb la màxima serietat, defugint tots els aspectes de showbusiness, buscant sempre la veritat més profunda, encara que això comportés seguir el camí més difícil. Les seves darreres gravacions, superada la vuitantena, mantenen encara, amb tots els defectes que s'hi poden trobar, aquesta capacitat de permament meravella unida ara amb una serenitat pròpia de qui ha arribat a l'Olimp.


VLADÍMIR HOROWITZ
"La partitura no és cap Bíblia", va dir un cop. "És el Satan del piano!", opinava d'ell Clara Haskil. "Tot i mantenir la meva convicció de ser, com a músic, superior a ell, haig d'admetre que era millor pianista", va declarar Arthur Rubinstein. "M'ha calgut escoltar-lo per mesurar totes les possibilitats del piano", reconeixia Rakhmàninov. "Un talent boig", va sentenciar Scriabin quan el va escoltar el 1910. L'objecte de totes aquestes frases només pot ser un, Vladímir Horowitz (1903-1989), per molts, EL pianista del segle, més enllà de les seves desaparicions de la llum pública: entre 1935 i 1938, entre 1953 i 1965, i finalment entre 1969 i 1974 va deixar els escenaris per protagonitzar després sonades reaparicions. Home de contradiccions extremes, Horowitz és el paradigma de l'artista excessiu que mai deixa indiferent, que crea grans amors i odis furibunds, el showman de tècnica arxibrillant (i peculiar, amb la seva col·locació gairebé plana dels dits), impressionant en les grans pàgines de lluïment, des del Concert núm. 1 de Txaikovski -espectacular la pugna amb el seu sogre Arturo Toscanini, el rigorisme del qual lligava malament amb la fantasia polimòrfica del seu gendre- i els Quadres d'una exposició de Mussorgski (convenientment retocats per ell mateix), o en les seves abracadabrants transcripcions (aneu corrents a escoltar la seva relectura de The star spangled banner de Sousa, i agafeu-vos bé a la cadira), però també capaç de la més exquisida elegància i claredat en les sonates de Scarlatti i Clementi.
Miniaturista capaç d'obrir en pocs segons la capsa de les essències més refinades, Horowitz també sabia reflectir la força telúrica de grans construccions com la Sonata en si menor de Liszt, i la potència visionària de Scriabin. Àngel i dimoni, per tant, coincideixen en la figura de Horowitz, qui, també octogenari, encara va protagonitzar vetllades memorables, com el seu emotiu retorn a Moscou. Deixem, però, la paraula al nostre següent centenariat, que a l'escoltar Horowitz en la Primera balada de Chopin admetia que se li posava "la pell de gallina". "Mai a la vida havia escoltat res de semblant, no ho oblidaré mai".


RUDOLF SERKIN
Una de les característiques que diferencien Rudolf Serkin (1903-1991) dels seus dos companys generacionals és la seva dedicació a la música de cambra, ja des dels començaments de la seva carrera, formant un duo esplèndid amb el violinista Adolf Busch, un dels seus principals mentors, i més tard col·laborant, entre d'altres, amb Pau Casals, amb qui interpretaria les sonates per a violoncel de Beethoven, al Festival de Prada. En aquesta línia, Serkin prendria el 1952, després de la mort de Busch, les regnes del Festival de Marlboro, un paradís per a l'estudi i la interpretació del repertori cambrístic, tasca que Serkin compaginaria amb la seva activitat docent al Curtis Institute de Filadèlfia.
Com a membre del conjunt que va crear Busch, Serkin va participar activament en la interpretació d'obres de Bach, fins al punt que, després d'oferir el Concert de Brandenburg núm. 5, el violinista li va suggerir com a propina les Variacions Goldberg. Dit i fet, Serkin les va tocar totes senceres, i a la sala només es van quedar fins al final tres persones: el mateix Busch, Arthur Schnabel i Alfred Einstein. La seva carrera com a solista, tanmateix, no va començar a expandir-se fins a la seva instal·lació als Estats Units, fugint del nazisme. La transparència i netedat del seu estil, el control gairebé antisentimental i el rigor formal de les seves interpretacions el posen en una òrbita diferent de la de Horowitz. Però tots dos, amb Arrau, estan en la mateixa constel·lació, la dels més grans.

Xavier Cester
Avui