Cerca de notícies

Enquesta

La veu més popular

7/9/2007 |

 

El tenor serà recordat com un dels millors de la segona meitat del segle XX.

Una figura voluminosa vestida de frac. Un somriure d'orella a orella. Un mocador blanc a la mà. I una veu per enamorar-se'n de seguida. Aquesta és la imatge amb què mig món identifica Luciano Pavarotti. El tenor italià va morir dijous a la matinada, després d'una llarga lluita contra el càncer, a la seva casa de Mòdena, la ciutat italiana on va veure la llum el 12 d'octubre de 1935. A 71 anys, ha desaparegut el cantant d'òpera més famós del món. Analitzar el fenomen Pavarotti és fàcil i difícil alhora. Fàcil, perquè pocs cops una carrera lírica ha estat tan visible per al públic de tot tipus i condició. El tenor italià va transcendir les fronteres habituals del món de l'òpera per assolir una popularitat només a l'abast de les estrelles del pop. Per això mateix a vegades és difícil destriar entre la figura habitual dels grans estadis i visitant regular del paper cuixé (sobretot arran del seu sonat divorci i segon matrimoni) i el cantant que va excel·lir en innumerables nits de glòria en els principals teatres del món i en nombroses gravacions que tot bon aficionat ha de tenir a casa seva. No ens enganyéssim pas, Pavarotti serà recordat en justícia com un dels més grans tenors de la segona meitat del segle XX.

L'herència
La genètica va jugar a favor seu. El seu pare, Fernando, forner de professió, posseïa una apreciable veu de tenor i la música no va faltar mai a casa dels Pavarotti. Per altra banda, a la Itàlia de l'època sobraven els referents il·lustres, com Lauri Volpi, Gigli o Di Stefano, per no dir res de la pel·lícula que va despertar manta vocacions: El gran Caruso. Després del pas per diversos cors, Pavarotti va iniciar classes de cant amb Arrigo Pola, mentre estudiava magisteri i treballava en una casa d'assegurances.

El 28 d'abril de 1961 debutava a Reggio Emilia com a Rodolfo, de La bohème de Puccini. Aquest va ser el primer pas d'una carrera que aniria agafant impuls amb fites com els debuts a Viena i Londres (1963), a la Scala (1965) i al Met de Nova York (1968). En moltes funcions, al costat hi tenia la seva paisana Mirella Freni, amb qui havia compartit dida (Pavarotti sempre comentava divertit que ell n'havia tret més profit, d'aquí la diferència de volum). Però tampoc cal oblidar una de les seves parelles artístiques més regulars, Joan Sutherland, de qui sempre va admirar el mestratge tècnic.

A finals dels 60, tots els 70 i inicis dels 80 és quan hem de situar l'apogeu de la carrera operística de Pavarotti. El tenor va abordar papers més dramàtics (Cavaradossi el 1976, Calaf el 1977, Radamès el 1981), sense deixar els rols lírics (com Nemorino, Edgardo, Alfredo i el Duc de Màntua) que havien fonamentat el seu ascens. Això explicaria per què Pavarotti mai va perdre la lluminositat del timbre, aquest color inconfusiblement mediterrani que el va convertir en una figura admirada arreu.

Personatge mediàtic
De divo adorat pels aficionats a figura mediàtica només hi havia un pas, que Pavarotti va fer amb algun ensurt: la pel·lícula que va protagonitzar el 1982, Sí, Giorgio, provoca vergonya aliena. Hi havia millors vies, com ara els concerts en grans espais com Central Park o Hyde Park, on la combinació d'àries cèlebres, amb Nessun dorma al capdavant, i cançons italianes arrossegava gernacions que mai havien trepitjat un teatre d'òpera. Punt culminant, l'aliança amb Josep Carreras i Plácido Domingo, a les termes de Caracal·la durant els mundials de futbol del 1990: havien nascut els Tres Tenors.

Amb els anys, els problemes de salut es van agreujar, la mobilitat es va limitar, els escàndols van sovintejar (l'esbroncada a la Scala amb Don Carlo), les cancel·lacions es van multiplicar, però la fama de Pavarotti augmentava gràcies a les aparicions en els concerts benèfics Pavarotti and Friends, amb cantants com Sting o Bono. Lluny quedava l'època en què Pavarotti va ser batejat com a "rei del do", per la seva facilitat en l'agut.

Però aquest no és el record que ens en quedarà. Si haguéssim de triar només una paraula que definís Luciano Pavarotti aquesta seria generositat. Potser perquè, com ell mateix confessava, "m'agrada la gent; m'agrada comunicar i m'agraden els aplaudiments". El millor comiat només pot ser una última ovació.

Xavier Cester
Avui