Cerca de notícies

Enquesta

«Tu pure, o principessa»

7/9/2007 |

 

Se'ns ha mort un referent. Potser per a cada latitud el record deu canviar. Tenim els nostres Don José, Rodolfos, Robertos, però associem la veu de Pavarotti a la Bella figlia dell'amore del Rigoletto, que encapçalava cada capítol d'aquella excel·lent sèrie televisiva sobre la vida de Verdi; l'associem també al Nessun dorma de Turandot de Puccini amb què ràdios i televisions ens han martellejat acompanyant la notícia de la seva mort i no pel sentit simbòlic del final a l'alba vinceró! sinó que ningú ha proferit amb tanta noblesa i convenciment «Tu pure, o principessa...» («Tu tampoc, oh princesa...»); també ho fem amb el record del seu segon títol al Liceu l'any 1971 amb una Bohème que va cantar amb Montserrat Caballé i finalment amb les seves inimitables napolitanes, que tots els tenors del món canten perquè són belles i agraïdes, però que no tenen el dring d'autenticitat, si salvem el seu predecessor Giuseppe di Stefano, potser fictícia, com quan les canta Pavarotti, perquè això que un tenor de Mòdena canti bé napolitanes ve a ser com que un de Reus canti bé flamenc.

És curiós, en canvi, que no el recordem gaire pel seu autor preferit, Donizetti, potser perquè queden molt lluny els seus aguts de La fille du régiment amb què va començar a agafar fama internacional i potser també perquè la seva darrera cita al Liceu l'any 1992 per cantar l'Elisir d'amore la va haver de cancel·lar, principalment, perquè el seu sobrepès li impedia creuar l'escenari amb una certa dignitat. El recordem més quan es va constituir una màquina promocional al seu entorn i va esdevenir una marca que se sobreposava al cantant i que es va projectar arreu, amb el so amplificat, en espectacles del tipus Tres tenors amb què va donar la volta al món. Feia, però, ja molts anys que no trepitjava els escenaris encarnant satisfactòriament un paper. Més aviat es va convertir en un cantant d'èxits operístics.

La seva veu és meritòria perquè és treballada i aconseguida. Se li atribueix una frase als primers temps, potser quan cantava un Tibalt a la Haia en què Jaume Aragall feia el protagonista Romeu, en què deia «Ah! si jo tingués la seva veu!» i les seves primeres gravacions mostren aquest procés que ha seguit. En un Idamante d'un Idomeneu enregistrat l'any 1964, en què la nostra Enriqueta Tarrés canta el paper d'Elettra, es mostrava molt limitat i difícilment mozartià. Després amb Donizetti, Verdi i Puccini es va consagrar.

Aquestes carreres exacerbades duen de la més gran exaltació a moments de depressió. Va introduir-se a Anglaterra en obtenir un gran èxit en substituir Di Stefano, indisposat. Més tard, en canvi, va fracassar l'any 1963 al Liceu amb La traviata; estava refredat, i el van retirar a la segona funció. Va fer-se parella artística de la Sutherland amb triomfs compartits. En canvi, quan va anul·lar al Liceu per sobrepès vaig veure com lluitava contra la decepció engolint safates de virolles de pernil i formatge i rodejat per un seguici d'apostadors a les carreres de cavalls, una de les seves aficions. No han estat fàcils els seus darrers temps. El llegat deixat, si d'alguna manera li arribava el ressò, l'havia de compensar perquè devia intuir com li agraíem totes les vivències i els enregistraments. Aquells que tantes vegades ens han fet i encara ens faran somniar.

JORDI MALUQUER
El Punt