Cerca de notícies

Enquesta

Òpera Nacional de París: El regne del director

28/8/2007 |

 

Punt final de la ruta per alguns dels grans teatres lírics d’Europa. L’Òpera de París uneix en les seves seus tradició (Palais Garnier) i modernitat (Bastilla).

Punt final de la ruta per alguns dels grans teatres lírics d’Europa. L’Òpera de París uneix en les seves seus tradició (Palais Garnier) i modernitat (Bastilla). Però la raó principal d’aquesta cloenda és Gerard Mortier, director general de la institució. No debades el gestor belga és una de les figures més lúcides del món de l’òpera. Mortier es prepara ara per a l’aventura americana: el 2009 prendrà possessió de la New York City Opera.

“El balanç de l’òpera en els últims anys és esquizofrènic. Des de fa 20 anys s’han construït nous teatres i se n’han restaurat de vells, i tots s’omplen. Però hi ha aspectes inquietants. La majoria d’òperes noves no han passat al repertori, com a molt s’interpreten un o dos cops. De fet, pocs títols de la segona meitat del segle XX han entrat al repertori: Die Soldaten, Le grand macabre, Britten, algun Henze, John Adams, encara que aquest pertany més al món del musical. Encara és difícil convèncer el públic i molts directors de teatre d’entrar en els grans clàssics del segle XX. El gran públic no ha descobert encara que les melodies dodecafòniques també són interessants. La tercera constatació és que trobo que cada cop és més difícil que la gent gaudeixi realment de l’òpera perquè han perdut els punts de referència amb la música. Qui sap que el final de Falstaff és una fuga?

“D’aquí a 50 anys no s’escriurà cap òpera, és una època tancada, n’estic convençut. Es faran espectacles a càrrec de creadors que reutilitzaran material preexistent, però que no necessàriament seran autèntiques òperes. Per desgràcia, les orquestres i les sales actuals no estan preparades per a les noves creacions. L’arquitectura i les institucions de l’òpera encara estan organitzades com al segle XIX.

“Hi ha molts bocamolls en el món de la direcció d’escena. Hi ha gent com Christoph Marthaler, que sempre fan gran teatre, i d’altres com Calixto Bieito que només empren trucs, tot gira sempre al voltant del sexe, no fan una reflexió profunda sobre les obres. Només busca escandalitzar els burgesos i això ja està passat. En tot cas, es continuaran representant òperes del passat sense que sembli un museu de cera. L’òpera sempre existirà, però hi haurà grans canvis. El futur no dependrà de l’embalatge, sinó dels continguts.

“Vivim un món on els negocis ho dominen tot, fins i tot l’ensenyament. A l’escola i a la universitat s’han d’aconseguir uns determinats objectius pràctics, però si no hi ha una obertura d’esperit, la nostra civilització està comdemnada a desaparèixer. Els governs haurien de reflexionar. Cal saber, per exemple, per què es van construir les catedrals i, a nivell d’educació musical, hem de trobar la manera que els joves sàpiguen qui era Schumann. Per això, els teatres d’òpera han de crear lligams amb escoles i universitats, hem de dur-hi els alumnes perquè coneguin tots els oficis que tenen a veure amb aquesta forma d’art.

“París és la ciutat més conservadora on he treballat. L’avantguarda que hi ha avui dia ve de l’estranger, París és una ciutat en retrocés, provinciana. A més, la crítica musical encara viu en el segle XIX, a França la crítica és bàsicament literària i artística, no musical, a excepció de Berlioz i Debussy.

“L’Òpera de París és un monstre sagrat, la Grande Boutique que deia Verdi. És un teatre molt complicat de dirigir, amb 1.600 treballadors i un munt de sindicats. Si vols fer òpera convencional, com el meu successor, Nicolas Joel, no hi ha problema, però si vols fer coses innovadores, com Le temps des gitans, d’Emir Kusturica, llavors tot és més difícil. Malgrat tot, en aquests anys he aconseguit que un nou públic vingui, a poc a poc, a l’Òpera, un públic més obert al segle XX. La temporada passada, cinc de les vuit noves produccions eren del segle XX.

“A Europa ja ho he fet tot, per això me'n vaig a Nova York, una ciutat més avantguardista que París. Encara vull treballar una temporada. Dirigir la New York City Opera (NYCO) serà tornar als orígens, com quan vaig començar a la Monnaie. Hauré de buscar mecenes que sentin amor per l’òpera del segle XX i les noves posades en escena. El sistema de finançament europeu dóna més seguretat, però molts col·legues no tenen en compte que disposen de diners públics i que, per tant, els teatres han de prendre posició. És inacceptable que es dediquin al mer entreteniment, al belcanto. Mentre he estat a París he conegut quatre ministres de Cultura. Als Estats Units, la relació amb els espònsors és més personal, i això m’agrada. A la NYCO el trencament serà absolut perquè passarem al sistema de stagione. Vull tancar el teatre per millorar-ne l’acústica i el fossat, i també vull fer òpera en altres indrets de la ciutat. No hi ha res garantit, però no em fa por el fracàs”.

Xavier Cester
Avui