Cerca de notícies

Enquesta

El Gran Teatre del Liceu: El teatre al màxim

25/8/2007 |

 

Hi ha un abans i un després en la història recent del Gran Teatre del Liceu, però aquest punt d’inflexió no és tant el fatídic incendi del 1994 com la reinauguració del 1999.

Hi ha un abans i un després en la història recent del Gran Teatre del Liceu, però aquest punt d’inflexió no és tant el fatídic incendi del 1994 com la reinauguració del 1999. Des de llavors, el coliseu de la Rambla ha vist com la seva activitat, els seus espectadors i la seva repercussió internacional s’incrementaven de forma exponencial. Un dels reptes de Rosa Cullell és que la nau continuï a tota màquina.

“Hi ha hagut una retrobada entre l’òpera i Europa després de certa decadència als anys 70 i 80, mai tanta gent hi havia anat. Aquest renaixement ha arribat una mica més tard a l’Estat espanyol, que no té la tradició operística d’Itàlia. Aquest període de bonança no és homogeni, Alemanya i Itàlia pateixen crisis econòmiques. Però ningú no qüestiona ja que es faci òpera, tothom està convençut que no és un espectacle mort o per a uns quants privilegiats.

“El millor teatre es fa a l’òpera, de fet el seu renaixement s’ha basat sobretot en la renovació de l’escena. Els solistes i els cors actuen millor, les produccions estan més cuidades. Quin és el següent pas? Fa 10 anys, fins i tot en els casos més frívols i escandalosos, les posades en escena oferien nous punts de vista. Ara hem de tenir més cura encara dels recursos musicals, ja que escènicament no es pot fer el més difícil encara, això ja no impressiona.

“El problema és que l’òpera va estar immobilitzada durant molts anys. Ara, el pur experiment ja no porta enlloc, a nivell de dramatúrgia ja està tot inventat i correm el perill d’emborratxar-nos amb la simple novetat. Les relectures han d’aportar alguna cosa, no són vàlides per si mateixes. A més, tothom no sap fer òpera, encara que tothom ho vulgui provar. Per altra banda, el públic, encara que sigui ocasional, cada cop és més exigent, viatja més i està més avesat a veure coses diferents. La gent sap distingir molt bé.

“Hi ha certa obsessió en com atreure la joventut als teatres, però no crec que haguem de forçar la seva entrada. Entre els 16 i els 25 anys els joves tenen moltes altres opcions. Les persones que de petites han rebut educació musical o que han acudit a espectacles musicals és més fàcil que tornin a l’òpera quan tinguin una certa edat i el grup social al qual pertanyen no fa que se n’apartin. L’important és que els joves estiguin a prop de la música. No passa res si ara van al Sónar, ja vindran quan toqui. El que hem de fer els teatres és posar els instruments apropiats, com entrades i abonaments joves.

“La cultura purament pública és difícil que estigui atenta al que vol la societat. Cal que els diferents espectres socials opinin, que vulguin seguir venint perquè els agrada el que fas. Però un teatre privat a Europa és inviable. Per això el model mixt és el bo. Estem aconseguint més mecenatge, en especial d’empreses petites i mitjanes, de nou empresariat, i estem incorporant benefactors individuals. També hem començat a fer produccions patrocinades. Però no tenim una llei de mecenatge que ens ajudi.

“24.000 abonats és una bona xifra per al liceu, no convindria que fos més alta. El públic és molt divers, i no podem tancar el teatre només als espectadors molt constants i molt fidels, al públic especialitzat, tot i que aquest és el que es necessita perquè el teatre tingui ànima. Però el Liceu també ha d’estar obert a altra gent que també gaudeix de l’òpera però que la considera una part més del seu oci. Si no, faríem un espectacle per a minories i això seria un error.

“Les produccions audiovisuals ens donen un públic estranger que d’altra manera no tindríem. També ens permeten arribar a un públic més proper que vol venir al Liceu però per al qual ens falten entrades. Per això també volem potenciar la nostra web, fent-la més interactiva i reforçant-ne l’àudio i el vídeo. A YouTube ja està penjada, amb milers d’entrades, la Manon amb Dessay i Villazón. O sigui que si no ho fem nosaltres, ens ho faran els altres. Per això ens hem dedicat a comprar drets audiovisuals. Internet també ens permetrà connectar-nos amb teatres de tot Catalunya, com fem ara amb les universitats. Això també hauria de fer-se realitat en el futur a nivell dels teatres europeus, hauríem de pensar a connectar-nos amb banda ampla, la inversió seria en els drets.

“Tenim l’assignatura pendent d’una segona sala. Tenim capacitat de generar més espectacles i més públic, però a la sala gran estem al nivell màxim d’activitat, tant pròpia com externa. En un segon espai podríem fer El Petit Liceu, òpera barroca i contemporània, espectacles que a la sala gran no es poden fer. Cal trobar l’espai i la voluntat estratègica i política perquè el Liceu sigui un veritable centre líric. Si volem créixer, només ho podem fer per aquí”.

Xavier Cester
Avui