Cerca de notícies

Enquesta

Barroc canicular

29/7/2007 |

 

De com, un cop torni el corrent, es pot combatre la foscor amb un grapat de novetats discogràfiques händelianes.

Cal combatre amb fermesa la teoria que afirma que les altes temperatures de l'estiu, al fondre les castigades neurones del ciutadà, han d'anar lligades a uns hàbits culturals que porten de pet a la pura idiotesa. La presència de molt repertori barroc, amb Händel com a epicentre, en aquesta tria discogràfica no es deu pas a la suposada lleugeresa d'aquesta música, sinó a una mera coincidència. Ben mirat, tres hores de convuls drama amb recitatius i àries da capo no són un divertiment refrescant. Amb el seu registre de Floridante (Archiv), Alan Curtis recargola en excés l'argumentació musicològica: la versió gravada és la que Händel tenia intenció de fer (però no va fer) abans que problemes amb el repartiment el duguessin a fer canvis. Un exercici inútil si no fos per les magnífiques intervencions de cantants com Joyce DiDonato, Vito Priante o Roberta Invernizzi.

Més coincidències händelianes, Mark Padmore i Ian Bostridge treuen alhora sengles recitals dedicats al caro sassone: el primer, As Steals the Morn, per a Harmonia Mundi; el segon, Great Händel, per a Emi, amb part del repertori solapat, la qual cosa ens permet comparar sense manies. Cap dels dos desmenteix la imatge tòpica dels tenors anglesos com a posseïdors de veus blanquinoses emprades de manera irreprotxable, si bé no sempre excitant. Bostridge pot ser un cantant irritant per la seva sobreactuació expressiva, pecat en el qual no cau aquí, però el seu pas per diverses àries per a castrat no aporta gaire cosa (les agilitats són resoltes amb un so massa obert). Padmore, el millor Evangelista de l'actualitat, demostra que menys és més, que deixar fluir la música amb naturalitat és la millor manera d'arribar fins al moll de l'os. D'acord, el seu italià en els fragments operístics és clarament anglosaxó, però en Jephta o Samson assoleix instants d'una bellesa única. A més, l'acompanyament de The English Concert i Andrew Manze és menys neutre que l'ofert per l'Orchestra of the Age of the Enlightenment i Harry Bicket. El de Bostridge és un bon disc, el de Padmore és un gran disc.

Tanquem el quartet händelià amb un magnífic cantant, Andreas Scholl, que va ser llançat al seu moment per Harmonia Mundi, va saltar després a una multinacional per tornar ara (escarmentat?) al segell francès. Il duello amoroso és una selecció de cantates italianes que la veu lluminosa del contratenor alemany acarona amb gran delicadesa, sota l'atenta mirada de l'Accademia Bizantina d'Ottavio Dantone. No deixem ni Harmonia Mundi ni la corda de contratenor, perquè Carlos Mena ofereix a Paisajes del recuerdo una antologia de cançons de compositors bascos del segle XX, des del pare Donostia fins a Gabriel Erkoreka. Cal admetre que l'interès del programa és desigual, però Mena el defensa amb sensibilitat.

Xavier Cester
Avui