Cerca de notícies

Enquesta

Joan Pons: "Abans fèiem cas a la música, ara es fa més cas a la retina"

29/7/2007 |

 

Entrevista: Joan Pons El baríton menorquí compleix 25 temporades seguides cantant al Metropolitan Opera House de Nova York, amb un total de 400 funcions.

Fa tres dies va arribar de Florència -després de passar a visitar el seu amic Luciano Pavarotti- i demà se'n va al Lago Maggiore per oferir una Aida, amb Maria Guleghina i Lorin Maazel al capdavant de l'Orquesta Simfònica Toscanini i el Cor del Maggio Musicale Florentino, una producció que després viatjarà a São Paulo i Rio de Janeiro. Durant aquest parèntesi ha tornat a la seva Ciutadella natal per descansar en una casa de camp presidida per una piscina en forma de clau de sol.

"Sempre m'agrada tornar a Menorca, encara que sigui per tres dies. Aquest estiu he participat com a professor en un curs per a joves a Nova York. És la primera vegada i m'imposava una mica perquè també venien professors a escoltar-me, però m'han convidat a tornar-hi, o sigui que no ho dec haver fet tan malament", declara el baríton.

Ja que parla d'ensenyar, per què ja no hi ha aquelles grans veus dels anys 60?

Ara hi ha molta gent que són a dalt però tenen molts defectes de primària. Es valora la joventut, el físic, saber actuar; surten molts cantants recolzats per discogràfiques i duren molt poc. Abans fèiem més cas a la música i a la paraula. Ara es fa cas a la retina.

¿Els conservatoris ensenyen massa estandarditzat?

No es pot pretendre que tothom canti igual. Cal trobar sons macos i rodons, que la veu corri sense esforç. Si castigues la veu ho pagues. Com deia Alfredo Kraus, s'estudia cant per quan no pots cantar.

Vostè ha cantat amb febre i sense veu!

Sí, recordo un Simon Boccanegra amb Mirella Freni i Josep Carreras al Liceu en què no podia ni parlar. Però amb injeccions i el metge allà al costat al final la veu surt. També em va passar en una actuació al Palau Sant Jordi i en un concert aquí a Maó. Ara no ho faria, però havia de salvar la situació. La vegada del Liceu em va costar un mes sense cantar, i vaig haver de suspendre una Madama Butterfly a la Scala!

L'any que ve celebra la seva 25a temporada ininterrompuda d'actuacions al Met. Com ho viu?

Visc al dia, no hi penso gaire. En 25 anys hi he fet uns 13 o 14 títols i hi ha hagut temporades que he fet 5 títols. Dec haver-hi fet unes 400 funcions. Em sembla que això només ho han aconseguit Pavarotti i Plácido Domingo. I l'any que ve també farà 27 anys del meu debut internacional a la Scala amb Falstaff. Durant 20 anys vaig ser l'únic Falstaff que hi havia.

En què es distingeix el Met dels teatres europeus?

En la professionalitat. Els assajos es decideixen amb mesos d'antelació i no es canvien mai. Les sales d'assaig són tan grans com l'escenari, i treballes amb part de l'escenografia original. I aquest any hem fet una nova producció del Trittico que es podia veure en directe als cines de Nova York. A Europa és més caòtic, les sales d'assaig són més petites... i, sobretot, hi ha una forta crisi econòmica. A Europa baixen els caixets i pugen els impostos. Per estalviar, hi ha teatres que no et paguen els bitllets d'avió. Però les produccions són caríssimes. Jo he vist substituir tots els vestits d'una Butterfly l'últim dia perquè a un director d'escena no li agradaven. Van fer nous tots els vestits del cor en seda natural. Això és llençar els diners.

Sempre ha sigut crític amb les produccions modernes.

Jo critico els directors d'escena que ridiculitzen els personatges o que fan direccions que no tenen sentit. Sembla que diguin: anem a veure què passa!, Les provocacions són màrqueting, i això no fa cap favor a l'òpera. L'òpera és música i veu, i si a més els cantants són guapos i de Hollywood, millor.

I per què s'accepta?

Sovint la culpa és dels directors artístics. Si un director musical ha contractat un cantant, el director s'ha de mantenir ferm quan el director d'escena no el vol. Al Met, un director va dir que volia que tothom cantés d'esquena i, esclar, va ser un desastre.

Què significa per a vostè el Gran Teatre del Liceu?

És casa meva. Jo m'he creat allà. Vaig formar part del cor durant quatre anys i després vaig anar fent papers secundaris per anar pujant. Als anys 70 coneixia tots els acomodadors, els tramoistes... Però des de la seva reinauguració no és el mateix. Hi he fet Traviata, Macbeth al segon repartiment...

El senyor Matabosch diu que no hi ha primers ni segons repartiments...

Sí home! Hi ha el que actua primer i el que actua segon. O sigui, primer i segon repartiment.

La temporada que ve hi farà una Aida.

Sí. I ara estem en tràmits per a una Adriana Lecouvreur. També m'han ofert un Melitone de la Forza del destino, però no em sembla adequat.

Doncs estaria bé veure'l en un Rigoletto, com a homenatge del Liceu.

No ho espereu, tot i que l'acabo de fer al Met i la temporada que ve el faré a la Bastilla i a Menheim. El temps passa per a tothom i és un paper molt dur.

No em dirà que pensa retirar-se.

Penso reduir funcions, però sempre surten coses i al final no pares. Ara em cansa més viatjar, els canvis d'horaris, i la veu se'n ressent, encara que tothom em diu que segueixo en plena forma. Per això vinc a Menorca, ni que sigui dos dies, per carregar piles.

Quin personatge ha representat més vegades?

Scarpia. N'he fet més de 300 funcions. Hi disfruto molt, a nivell vocal i actoral. Hi ha molts Cavaradossi que em diuen que els agradaria fer de Scarpia.

I quin li agrada més?

Rigoletto. Però és molt cansat. Tot el pes de l'òpera cau sobre teu i jo m'entrego molt. A vegades les sopranos surten del sac plorant [a l'escena on mor la filla]. És una passada. Com a actor potser Falstaff, i també Scarpia i Tonio, i com a cantant Simon Boccanegra, perquè passa per tots els registres vocals; has d'expressar ira, sentiment, i molts matisos amb la veu a l'últim acte quan es mor. Quan canto Il mare, il mare encara m'emociono.

Verdi o Puccini?

Jo sóc Verdi. Amb tots dos sento una gran satisfacció, però Verdi ha escrit més per a baríton, fins i tot casa meva és a la Via Verdi. Però amb Schicchi i Tabarro també disfruto. Espero poder-los fer al Liceu com tenia previst. Era per a un recital benèfic en favor de la Fundació Clarós per a nens sords. Tenia emparaulat el Liceu i l'Orquestra de Mallorca per fer-hi Tabarro i Gianni Schicci, però el Teatro Real no em va donar ni un dia de permís i ho vaig haver de suspendre. Em va saber molt de greu perquè tothom hi col·laborava desinteressadament. Al final la Montserrat [Caballé] va fer-hi un recital.

La mateixa que anys abans li havia dit que vostè no era baix sinó baríton.

Sí, i va ser en uns assajos d'Aida. I sort d'ella, perquè sinó potser ara encara estaria cantant de baix.

Quina és la millor crítica que li han fet?

Potser una del New York Times, l'any 96, en què vaig inaugurar temporada amb Pavarotti i Plácido i deia "la veritable estrella de la nit va ser Joan Pons". És una autèntica satisfacció. Aquesta me la guardo.

I les dolentes, les guarda?

No [riu]. Sempre faig cas a les crítiques. Si són molt dolentes de primer t'empipes molt, però després hi penses i si tenen raó els faig cas.

¿Pensa a estrenar algun nou personatge?

Acabo d'estrenar a Itàlia l'òpera Francesca di Rimini, que és un paper molt agraït perquè hi ha dues escenes molt bones per a baríton. M'hauria agradat fer algun Mozart, el Conde de Les noces de Figaro, però ara ja és massa tard. Però m'han ofert Don Pasquale a Tolosa el 2010.

El seu darrer disc és un homenatge a Guillem d'Efak.

Són cançons d'amor i desamor de Guillem d'Efak amb músiques d'Antoni Parera Fons. Són poemes molt bonics i emotius, el vaig estrenar i enregistrar amb la meva filla Joana al piano. I el disc anterior és un recital de sarsuela. Em va venir una fan a Viena i em va dir que tenia gravat un recital meu dedicat al meu pare, que era mestre de la Capella Davídica de Ciutadella. És un recital del 1986 a Ciutadella: hi ha una cançó dedicada a Menorca, Perquè t'estimo tant, i dues en què se'm sent cantant de baix.

Marta Porter
Avui