Cerca de notícies

Enquesta

L'etern femení

2/7/2007 |

 

De com una Violetta transformada en Édith Piaf i una Mélisande transfigurada per una gran batuta reviuen les seves tragèdies.

Dues dones i un únic destí, la mort. Això sí, després de fer anar de bòlit els homes (al capdavall, els seus creadors). La primera és enigmàtica i evanescent, la segona és una dona pública redimida pel seu amor abrusador. Mélisande i Violetta han ocupat els escenaris de París en sengles propostes que palesen que les seves històries són una inesgotable font de fascinació.

L'impacte més gran l'ha produït la producció de La Traviata de Verdi signada per Christoph Marthaler a l'Òpera Nacional de París, un muntatge que no s'aparta gaire de les premisses habituals del director suís -decorat d'Anna Viebrock que evoca la lletjor de l'antic bloc comunista, tractament antinaturalista del cor que emfasitza el rol d'una societat malalta, moments d'humor descol·locador-, però el que en el Tristan de Bayreuth era una castradora fredor que es donava de bufetades amb la música, aquí és una lúcida plasmació d'una tragèdia no pas contemporània, sinó eterna.

El sorprenent paral·lelisme amb Édith Piaf es revela com un encert total des del moment en què Violetta expressa els seus sentiments amb els focus concentrats sobre la seva menuda figura, com si d'un concert de la cantant francesa es tractés. Són aquestes emocions actuades les que es revelen com les més autèntiques davant la buidor de l'entorn, de manera que l'escissió entre art i vida es resol de forma colpidora en la seva mort: els personatges contemplen des d'un escenari com Violetta expira fora d'aquest, la seva fi (intuïda des del primer segon de l'obra) és, gràcies a aquest artifici, molt més real i devastadora.

En poques ocasions l'òpera és un espectacle total com en aquesta discutida, apassionant Traviata, on els elements musicals caminen en la mateixa direcció (la negror) que la part escènica, començant per la direcció lenta i diàfana de Sylvain Cambreling. En aquest context, es fa difícil imaginar una altra Violetta que Christine Schäfer: la fragilitat d'una veu no pas rica en colors reforçava una lectura entregada al mil per cent, cisellada amb una quantitat infinita de detalls reveladors que culminaven en les dues grans àries, amb l'ànima nua davant l'espectador. Jonas Kaufmann és un tenor que mai deixa de sorprendre: perfecte com a Alfredo en el cromo kitsch de Zeffirelli al Met, plusquamperfecte en aquesta proposta que explota molt més els seus dots d'actor, el tenor alemany sedueix per la virilitat de la veu i la sensibilitat del cant. Fins i tot en un paper com Germont, que no li escau gaire, José van Dam manté l'autoritat i la noblesa del gran cantant que és.

Al costat d'aquesta excel·lència global, el muntatge de Pélléas et Mélisande de Jean-Louis Martinoty decep per la seva grisor, més enllà de la idea que la història no té ni principi ni final: Mélisande comença i acaba al costat de l'omnipresent pou. Per sort, l'apartat musical va ser extraordinari.

Xavier Cester
Avui