Cerca de notícies

Enquesta

Haitink el gran

2/7/2007 |

 

La primera imatge d'aquest Pélléas al Théâtre des Champs-Elysées va ser la del director de la casa, Dominique Meyer, pregant que la gent no estossegués (París pot ser molt pitjor que Barcelona!). L'última imatge, els músics de l'Orquestra Nacional de França aplaudint Bernard Haitink. No n'hi havia per menys, perquè Haitink és un músic immens, de qualitat inversament proporcional a la seva fama mediàtica.

La seva versió va ser una lliçó magistral de ciència del so, d'equilibri tímbric (i això que davant no tenia una orquestra gaire refinada), de com fer evident el deute que Debussy tenia amb Wagner (Parsifal era a prop) i alhora com Debussy nega amb radicalitat Wagner. En la retina auditiva ens quedarà per sempre uns interludis portentosos i un final d'inaprehensible melangia. El nom més mediàtic de l'equip era Magdalena Kozena, Mélisande més carnal que d'habitud, però més destacables van ser Jean-François Lapointe, potser el millor Pélléas del moment, i Laurent Naouri, creïble tant en la dolçor com en la violència i el remordiment de Golaud. Un plany: fa 44 anys que no es fa Pélléas al Liceu!

No ens oblidem pas de la tercera dona, la mare de totes les temptadores modernes, Manon, que ha tornat al Liceu en una de les seves encarnacions més reeixides, la de Massenet. El segon repartiment demostra que el pitjor enemic del bo és el millor. Inva Mula posseeix mitjans més consistentment lírics que Natalie Dessay i és una cantant expressiva, però la lectura de l'albanesa és més genèrica. Les diferències també són evidents entre el Des Grieux de Rolando Villazón i el de Stefano Secco, de timbre més clar i cant més equilibrat. Amb Mula va fer bona parella, però no van saltar les guspires incendiàries generades per Dessay i Villazón. Amb tot, aquesta Manon continua sent un espectacle rodó.

Avui