Cerca de notícies

Enquesta

El bolero d'Echenoz

1/7/2007 |

 

L'escriptor francès regala als seus seguidors una recreació dels últims deu anys de vida de Maurice Ravel.

Demano als qui tinc a mà que em taral·legin el Bolero del Ravel i gairebé tothom supera la prova. Una amiga el confon amb l'Himne de l'alegria: això diu molt a favor de la popularitat de la peça. Si la meva mostra fos representativa, conclouria que el famosíssim Bolero té detractors i defensors a parts iguals. Un company de feina el qualifica d'orgàsmic i un altre no el suporta ni pensant en Bo Derek. (Nota per als poc cinèfils o per als molt joves que no van patir la moda de les trenetes: el Bolero animava les escenes de llit de la pel·lícula 10, la dona perfecta). Deu ser fotut tenir al·lèrgia a una melodia que comença a sonar cada quart d'hora en algun racó del món.

L'èxit del Bolero va desconcertar, i molt, el mateix Maurice Ravel. Inspirat en la monotonia del treball en cadena, ell havia volgut compondre una partitura sense música, una fàbrica orquestral sense objecte, un suïcidi que tingués com a única arma l'ampliació del so. Les orquestres de diumenge no gosaran incloure'l als seus programes, pensava el compositor. La sorpresa va ser que, en concert, funcionava de conya. Al final d'una de les primeres execucions, una dona es va posar a cridar en plena sala tractant-lo de boig, i el músic va confessar al seu germà: "Almenys hi ha una persona que l'ha entès".

Excepcions a banda, que un projecte tan pessimista fos rebut amb els braços oberts per tanta gent i durant tant temps tenia un punt inquietant. En endavant, quan algú preguntava a Ravel quina era la seva obra mestra, ell responia: "El Bolero, per descomptat, llàstima que estigui buit de música".

Tot plegat ho recrea Jean Echenoz en el seu nou llibre, que es titula Ravel (Anagrama) i és una biografia novel·lada dels últims deu anys de la vida del compositor. Cuinada a l'estil inconfusible de l'escriptor francès, esclar. Echenoz, que va saltar d'autor de culte a autor de masses gràcies al Goncourt, ha jugat a mantenir l'equilibri entre la veritat i la invenció. "És una ficció vigilada", apunta ell. Potser perquè la imaginació no és el seu fort, s'ha sentit còmode bastint un llibre a partir d'un personatge real. De fet, repetirà l'experiència: el seu pròxim artefacte literari també se centrarà en algú que va existir. O que encara existeix, vés a saber: l'escriptor es nega a donar-nos-en més pistes. És supersticiós, l'home. I obsessiu com el que més. "En un campionat de neuròtics, qui guanyaria, Ravel o tu?", li pregunta l'editor Jordi Herralde. Resposta: "Seria un combat de titans".

Un crític francès va afirmar que, així com Madame Bovary és Gustave Flaubert, Maurice Ravel és Jean Echenoz. En tot cas, a partir d'ara la nostra imatge de Ravel estarà filtrada per la interpretació que en fa Echenoz. Segons el text de contracoberta, el retrat fictici del compositor avança "a cavall entre el jazz i la narrativa cinematogràfica". Seria bonic, però fals, dir que el llibre té ritme de bolero.

Eva Piquer
Avui