Cerca de notícies

Enquesta

El cavaller enamorat

3/6/2007 |

 

De com Rossini amb instruments originals i Dvorák amb una gran orquestra britànica alegren la recta final de la temporada.

Hi ha àrees del repertori on els instruments originals han entrat de forma encara tangencial. La primera generació romàntica, si bé no encara moneda usual, no és una raresa, alguns s'atreveixen amb Wagner i hi ha formacions que ja han fet el salt als valsos de Strauss i fins i tot Ravel. En canvi, l'òpera italiana de la primera meitat del segle XIX, amb escassíssimes excepcions, continua sent terra incognita per als intèrprets historicistes. Pot sorprendre d'entrada que una patum com René Jacobs abordi Rossini, però la interpretació de Tancredi s'insereix en la lògica de l'exploració que el director belga du a terme sobre el teatre i la vocalitat italiana des d'inicis del segle XVII, de la qual el Cigne de Pesaro, sobretot en la seva producció seria, pot ser entès com un punt d'arribada. A més, donada l'al·lèrgia del Liceu cap a aquesta part del repertori, el retorn a Barcelona dins del cicle Palau 100 d'aquesta primerenca obra mestra, encara que sigui en concert, és benvingut.

Com sempre, Jacobs ha realitzat un treball en profunditat sobre la partitura, oferta integríssima en la seva versió original estrenada el 1813 a Venècia, és a dir, amb final feliç (la temporada vinent el Real la contraposarà amb el final tràgic de Ferrara). L'atenció a les ornamentacions i els tempi, i el tractament del recitatiu, tan secco (amb un fantasiós pianofortista i una incisiva violoncel·lista) com acompanyat, en qualsevol cas declamats amb perfecta naturalitat, són alguns dels elements en joc. Jacobs tenia al seu favor, a més, un conjunt formidable com l'Orchestre des Champs Elysées, de la qual va extreure sonoritats màgiques, ja fos en l'entrada de Tancredi (d'una puresa gluckiana) o en la corprenedora ària de la presó d'Amenaide. Hi va haver algunes explosions decibèliques, habituals en Jacobs, que a vegades tapaven els cantants, però aquest va ser un pecat menor davant el color embolcallador que la partitura de Rossini va adoptar.

Bernarda Fink potser no té una d'aquelles veus que s'imposen per simple potència sonora, però la càlida bellesa de la veu de la mezzosoprano argentina encisa l'oïda. Sense cap problema en els extrems de la tessitura ni en el cant d'agilitat, Fink va excel·lir en el retrat de l'heroi volterià, primant més la faceta de tendre amant que la de cavaller bel·licós de Tancredi. L'objecte dels seus anhels era l'Amenaide de Rosemary Joshua, soprano d'angèlica puresa tímbrica, típicament british, que lligava de meravella amb la veu de Fink. El tercer pilar de l'èxit vocal de la vetllada va ser l'Argirio de Lawrence Brownlee, una de les noves sensacions del cant rossinià, i no n'hi ha per menys: aguts impecables, centre consistent i bonic, coloratura demostrativa. La resta del repartiment, alguns amb ària assignada, va brillar a menys nivell, sense deslluir en el marc d'excel·lència del conjunt.

Xavier Cester
Avui