Cerca de notícies

Enquesta

L'ombra del mag

22/4/2007 |

 

Com els concerts de Lang Lang i Arkadi Volodos permeten arribar a instructives consideracions sobre la interpretació.

Diguem-ho clar des de bon començament: al cronista li agrada Arkadi Volodos i no li agrada Lang Lang. Ara, fem els raonaments i les matisacions que convingui, però un cop comentats els recitals d'aquestes dues figures del piano actual (el rus va actuar per a Palau 100, el xinès feia la seva presentació a Barcelona amb Ibercàmera), la conclusió serà la mateixa que encapçalava aquest Quadern. No es tracta, en absolut, d'entrar en cap competició barroera, però en art no tot és igual.

És innegable que Lang Lang, amb una tècnica d'una espectacularitat elevada al cub, és un pianista excepcional (esclar que Volodos no té res a envejar-li). La pregunta, no obstant això, hauria de ser una altra: és el xinès un músic interessant? Del que no hi ha dubte és que Lang Lang és la figura ideal per als temps que corren, un producte perfecte -jove i simpàtic, és a dir, amb una imatge més atractiva que el rostre impassible i la figura poc fotogènica de Volodos- per al creixent mercat de la Xina, la gran esperança blanca de la música clàssica (més ben dit, de la indústria de la música clàssica, ara en hores baixes), sobretot si hem de fer cas de les xifres que donava una sèrie de tres articles fa poc publicats a The New York Times: 30 milions d'estudiants de piano, 10 milions d'estudiants de violí; 370.000 pianos, 1 milió de violins i 6 milions de guitarres fabricats a l'any. Ha plogut molt des de la Revolució Cultural, i ara no són pocs els músics xinesos que ocupen llocs importants en orquestres americanes.

Què hi té a veure Lang Lang? Res i tot, perquè aquesta estrella ultrapromocionada per Deutsche Grammophon serveix de cap de pont (el seu compatriota Yundi Li no ha funcionat) per penetrar en el mercat oriental, alhora que des d'Occident, sense que ningú gosi confessar la no per soterrada menys sempiterna fascinació per l'exòtic -sobretot si assumeix la nostra cultura-, s'aplaudeixen els seus vistosos jocs de prestidigitació pianística. Volodos, per contra, té la mala sort d'haver gravat per a una multinacional, Sony BMG, que gairebé ha claudicat de la clàssica.

Ben mirat, tots dos concerts tenien reflectida l'ombra d'un dels grans mags de la història del piano: Vladimir Horowitz. Si Lang Lang tancava el programa amb el seu arranjament de la Rapsòdia hongaresa núm. 2 de Liszt, Volodos l'obria amb un compositor que el gendre de Toscanini va tornar a situar en primer pla gràcies a uns enregistraments mítics: Muzio Clementi (afegim-hi, a més, una de les propines: les juganeres Étincelles de Moskzowski). Després d'escoltar com el rus transformava en or la simplicitat de la Sonata op. 25 núm. 5 (una de les gravades per Horowitz), el cronista va recordar com el xinès abordava de forma mecànica i inflexible la Sonata KV330 de Mozart, i en el seu cap es començava a formar una idea: li agrada Volodos i no li agrada Lang Lang.

Xavier Cester
Avui