La prova de Liszt
22/4/2007 |
Els dos programes revelaven tarannàs diferents. Lang Lang presentava el seu disc Memory, amb totes les peces allà incloses més un parell d'afegits, entre els quals Los requiebros de les Goyescas de Granados, picada d'ullet al públic català degradada a la vulgaritat del pitjor número de fira per l'acció d'un estil tendent a la sobrecàrrega i l'exageració.
Volodos contraposava una primera part en aparença formalista (Clementi, Brahms) amb una segona més lliure (Schumann, Liszt), unificades per la capacitat del solista rus de trobar la justa expressió poètica de cada obra. Així, l'impressionant periple emocional de les Variacions op. 21 n. 1 de Brahms tenia el seu equivalent en el no menys ben caracteritzat viatge per les Waldszenen de Schumann. La seva culminació va ser increïble, amb un Heberge de sana bonhomia i un Jagdlied d'empenta vitalista (emmarcant, cert és, un Vogel als Prophet poc misteriós), desembocant en un Abschied d'extrema puresa. Al seu costat, el romanticisme de Lang Lang, tal com es va comprovar en la Sonata n. 3 de Chopin i les Kinderszenen de Schumann es movia de forma exagerada entre l'afectació i la violència, sense cap sentit de la progressió ni de l'arquitectura.
La prova del nou va venir amb Liszt. Volodos va servir el compositor hongarès en una corprenedora Die Trauergondel i un Funérailles melodramàtic, sense por a clímax eixordadors sempre justificats pel context del discurs. Lang Lang se'n va servir amb un Sonet del Petrarca indiferent i l'esmentada Rapsòdia, una explosió pirotècnica d'efectes sovint confusos que no desentonaria en un cartoon de Bugs Bunny. Arkadi Volodos va evidenciar que la seva maduració com a intèrpret és molt positiva. Lang Lang ens va demostrar que amb els deu dits pot fer el que vol. Estaria bé que fos una mica de música.
Xavier Cester
Avui