Cerca de notícies

Enquesta

Els sons de la litúrgia

15/4/2007 |

 

De com la Setmana de Música Religiosa de Conca permet una immersió en el repertori sacre en una època ben apropiada

Entrar en un edifici religiós mentre s'hi celebra algun ofici implica sempre, per molt que el temple sigui una joia artística, que el visitant es converteixi en un intrús que s'immisceix en la fe d'altri. Ja tenim assumit que moltes esglésies són ara més actives com a objecte turístic que com a lloc de culte i, per altra banda, la pròpia religió, i la cristiana en sap molt d'això, té un element d'espectacle gens menystenible, com les recents processons de Setmana Santa mostren. Malgrat tot, el cronista no podia amagar certa incomoditat, sens dubte ingènua i amb no poques dosis d'ambigüitat, al convertir-se en un espectador més de diverses processons de Dijous i Divendres Sant a Conca. Mentre els passos desfilaven pels costeruts carrers de la ciutat manxega sota les mirades (i els objectius) de turistes i locals, ens preguntàvem què devien pensar els que hi creuen de veritat al veure la seva fe convertida en un objecte més de consum. La secularització del nostre món ha dut moltíssims efectes positius, ara bé, ¿és la banalització de l'espiritualitat el preu a pagar per poder mantenir vives aquestes tradicions?

El lector pacient es preguntarà a què ve aquest excurs quan aquí se sol parlar de música. Però justament ha estat la 46 edició de la Setmana de Música Religiosa de Conca la que ha motivat aquestes reflexions, no debades les obres litúrgiques reflecteixen els canvis en la relació entre l'home i les grans preguntes de la seva existència. En els dos últims segles, la música sacra ha anat sortint de l'església per esdevenir un gènere més de concert, ja que el text de la litúrgia permet infinitat de respostes formals i estilístiques, com l'ampli ventall de misses posades en música escoltades en tres dies mostrava. L'exemple més llunyà en el temps el donava la Missa de Septem Doloribus de Pierre de La Rue, un dels representants més notables de l'escola franco-flamenca en el pas dels segles XV al XVI. La Capella Flamenca que dirigeix des de la seva negríssima veu de baix Dirk Snellings va recrear la depurada excelsitud polifònica de l'obra, amb l'intercalat pertinent del cant pla del grup Psallentes.

En l'altre extrem hi ha la profusió de la Missa solemnis de Beethoven, una obra monstruosa en el bon sentit del terme i molt complicada de dur a bon port. No ho va fer Gerd Albrecht, en una lectura tan precisa com quadriculada i plana. Amb una orquestra reduïda com la Camerata Salzburg (vuit primers violins), el director alemany va evidenciar que no calen efectius wagnerians per fer justícia a l'obra, però l'únic moment poètic de la versió no va ser mèrit seu, sinó de l'excel·lent concertino en un preciós Benedictus. Menys sort vam tenir amb un quartet de solistes discretíssim i un Cor Arnold Schönberg per sota de la seva reputació: so tou, tenors impossibles, sopranos superades per l'obra (cert és que Beethoven les tortura).

Xavier Cester
Avui