Cerca de notícies

Enquesta

El menú Gelb

8/4/2007 |

 

De com els nous muntatges d''Il barbiere di Siviglia' i 'Die Ägyptische Helena' donen pistes de la nova etapa al Met de Nova York.

Algú es pot prendre seriosament una òpera que té com a personatge un Musclo Omniscient? No és estrany que Die Ägyptische Helena sigui l'aneguet lleig entre els fills de Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal, no només per la presència d'aquest mol·lusc, sinó sobretot per un llibret obtús que intenta fer creïble la reconciliació entre la dona més bella del món i el seu espòs Menelau després que la primera el deixés plantat per un jovenet troià, servit per una partitura amb massa moments en pilot automàtic. Si el Met de Nova York va programar aquesta raresa és perquè Deborah Voigt, una de les reines del teatre, volia encarnar Helena (i vistos els resultats, bé està). El muntatge de David Fielding, al compartir calendari amb altres produccions, velles i noves, permet, a més, copsar cap on vol dur Peter Gelb el Met en aquesta etapa inicial del seu mandat, marcada per un èxit mediàtic notable (les transmissions a cinemes digitals estan sent tot un fenomen, arribaran algun dia a casa nostra?).

Al costat dels indigestos fastos zeffirellians a La Traviata o la seva versió més modesta però igualment anèmica en força teatral de l'Andrea Chenier dirigit per Nicolas Joel, la proposta de Fielding -originada en l'escenari infinitament més petit del festival de Garsington- pot semblar d'un conceptualisme i una modernitat difícils de pair pel públic novaiorquès. Es tracta d'una producció gens decorativa, de gran intel·ligència i no poc humor, que no es deixa arrossegar pel naufragi del llibret. Responsable també de vestuari i decorats (fantàstic el llit volant on Helena i Menelau tornen, en sentit bíblic, a conèixer-se), el director anglès crea un món d'ombres, dobles i inversions que reflecteix les disfuncions de dues parelles en crisi que, finalment, es reconcilien (què més es vol, Fielding és fidel al desenllaç de l'òpera).

La nova producció d'Il barbiere di Siviglia és més indicativa de la política de Gelb, que podem definir de tradicionalisme renovat, sobretot si prové de noms consolidats a Broadway com Bartlett Sher. Fora excessos escenogràfics (tot es basa en portes mòbils i un grapat de tarongers), vestuari d'època, il·luminació impecable i moltíssims gags. La gran novetat, deien, era una passarel·la que envoltava el fossat per on deambulaven els cantants, amb la contrapartida negativa d'un so orquestral més mat. El públic que havia exhaurit les entrades (Gelb ha millorat els índexs d'ocupació) s'ho va passar d'allò més bé, però el cronista creu que quan els intèrprets són massa conscients que volen fer comèdia, l'efecte es dilueix. Aquest és un retret menor, no obstant, davant la brillantor global de la producció. Sabent que Gelb no vol ni en pintura eurotrash, un savi equilibri entre Fielding i Sher i una abstinència completa de Zeffirelli (per citar aquests noms com a exemple) seria una dieta recomanable.

Xavier Cester
Avui