Cerca de notícies

Enquesta

Esclat barroc

25/3/2007 |

 

El mercat del DVD és una mica estrany. Mentre les lleixes de les botigues s'omplen de novetats molts cops inútils -teatres de tercera que mai no hauríem somiat que existien editen les seves representacions-, una gran quantitat de registres clàssics esperen el torn per ser traspassats al nou format (pregunta al marge: quant trigarem a parlar de saturació del mercat del DVD com es va fer del CD?). Com que els déus escolten els qui preguen amb sinceritat i fervor, Deutsche Grammophon (DG) edita un veritable monument de la història de l'òpera gravada, la trilogia Monteverdi signada per Jean-Pierre Ponnelle en l'apartat escènic i Nikolaus Harnoncourt en el vessant musical.

El lector sofert permetrà que el cronista expliqui com si fos una batalleta els records de quan, encara amb calça curta, en una època en què la televisió pública no havia claudicat de la seva missió cultural, va descobrir meravellat aquests muntatges enlluernadors que, abraçant l'artifici visual més inaudit i el recarregament més fastuós de decorat i vestuari, arribaven al moll de l'os d'unes històries colpidores, servides per una música d'una eloqüència que un plançó melòman mai no hauria sospitat. Retrobats feliçment ara aquests muntatges originats en l'Òpera de Zuric però gravats en estudi a mitjan anys 70, l'impacte no ha disminuït ni un mil·ligram. Recentment han aparegut altres edicions vàlides d'aquestes obres, però la reaparició d'aquestes versions excepcionals de L'Orfeo, Il ritorno d'Ulisse in patria i L'incoronazione di Poppea referma la convicció que Monteverdi és la pedra basal dels 400 anys de la història del més elevat dels gèneres artístics.

Prematurament desaparegut, Ponnelle va ser dels pocs dissenyadors que van fer amb èxit el pas a la direcció escènica. El creador francès no solament sabia crear mons visualment atractius, també sabia explicar una història, i això li va permetre conquerir places com Salzburg i Nova York. DG edita en DVD moltes vetllades del Met fins ara només disponibles a l'altra banda de l'Atlàntic, com una hilarant L'italiana in Algeri del 1986, de nou marca Ponnelle, amb un James Levine a vegades amb el peu a l'accelerador i una rossiniana suprema com Marilyn Horne passant-s'ho bomba (i cantant com un àngel) i un Paolo Montarsolo bigger than life (gens criticable en un teatre d'aquestes dimensions).

El Met sap tractar els seus ídols, i així tenim els 17 minuts d'ovacions que van culminar el 16 de febrer de 1980 una Elektra amb Birgit Nilsson i Leonie Rysanek. Amb la seixantena ja superada, l'afinació de la primera és sovint problemàtica, i la segona no tenia el millor dia (estava enfebrada), el muntatge és horrorós i l'orquestra encara no té ben bé el nivell que assoliria més tard. Tant és; veure monstres sagrats en acció sempre és una lliçó sobre el passat. I el present.

Xavier Cester
Avui